Cinema

Mirador

Un gran actor convertit en caricatura

Robert de Niro, protagonista de ‘Taxi driver’ i ‘Toro Salvatge’, compleix avui 80 anys

A la nova pel·lícula de Martin Scorsese, Killers of the Flower Moon, Robert de Niro interpreta un cacic que paga per l’assassinat de membres de la tribu dels osage pel fet que posseeixen unes terres a Oklahoma on s’ha descobert petroli: un capítol llargament silenciat de la història dels EUA que exemplifica la cobdícia capitalista i la violència supremacista. El cacic (William Hale) maneja un titella al seu servei encarnat per Leonardo DiCaprio. Scorsese els mostra com una mena de parella còmica que no sé si a vegades pot dur a oblidar que són la representació del mal. El cas és que, observant la gestualitat de Robert de Niro, és possible tenir un dubte. Sota la direcció de Scorsese i com en la seva anterior pel·lícula, L’irlandès, el somriure maliciós, els ulls empetitits, la rialla falsa i les ganyotes de sorpresa fingida ens retornen el gest intencionat d’un gran actor? O, després que Robert de Niro hagi abusat de l’histrionisme convertint-se en una paròdia d’ell mateix en tantes pel·lícules ínfimes i en algun cas fins infames, es fa difícil distingir-ho i així reconèixer que el seu talent interpretatiu no ha sigut malmenat?

Killers of the Flower Moon, que va presentar-se en el darrer Festival de Canes i que s’estrenarà comercialment la tardor vinent, és la desena col·laboració entre Scorsese i Robert de Niro, que, avui, 17 d’agost, compleix 80 anys, fet que motiva aquest article, mentre que el cineasta va fer-los al novembre. Tots dos van néixer a Nova York i tenen ascendència italiana, tot i que en el cas de l’actor predomina la irlandesa. El primer film que van fer junts, Mean streets (1973), transcorre a Little Italy, on van criar-se. Un any després, De Niro va consolidar-se amb la interpretació del jove Vito Corleone (que, anys després d’haver arribat de nen a Nova York escapant de la màfia del seu poble sicilià, comença els seus negocis fent estraperlo amb l’oli d’oliva, assassina el mafiós que escanya els comerciants del barri, iniciant-se ell mateix com a capo, i retorna a Sicília per venjar la mort del pare) a El padrí 2, film de Francis Ford Coppola amb el qual va guanyar un Oscar al millor actor de repartiment. El treball amb Coppola i, sobretot, amb Scorsese ja dona compte de la seva aportació fonamental als directors del Nou Hollywood que van emergir als últims anys setanta amb tanta força que, en major o menor mesura, van ser castigats per la indústria cinematogràfica, que així va limitar el poder que havien adquirit. S’hi ha d’afegir la col·laboració amb Michael Cimino a El caçador (1978), en què interpreta Michael Vronsky, obrer en una siderúrgica de Pennsilvània que, com els seus amics, és destinat com a soldat al Vietnam. No és el seu únic personatge marcat per una guerra que va confrontar els ciutadans dels EUA.

Tanmateix, va ser amb un altre director del Nou Hollywood, Brian de Palma, amb qui Robert de Niro va iniciar-se en el cinema. El 1963, va col·laborar-hi a The Wedding Party, un projecte de qui aleshores era estudiant de cinema al Sarah Lawrence College. L’actor després va participar en dues de les seves primeres pel·lícules independents interpretant-hi un mateix personatge anomenat Jon Rubin: Greetings (1968), una sàtira sobre la guerra del Vietnam, i la seqüela Hi, mom (1969). Va ser, doncs, De Palma (amb qui, 20 anys després i quan el cineasta tenia el favor de la gran indústria, va tornar a treballar encarnant Al Capone a Els intocables d’Eliot Ness) qui va fer que Scorsese i els altres descobrissin el talent de Robert de Niro, del qual es diu que, com tants actors, va començar a fer teatre a l’escola per vèncer la timidesa. En tot cas, va procurar formar-se a consciència. I ho va fer apuntant-se a les classes de teatre de Stella Adler, deixebla de Lee Strasberg essent-ne, però, una dissident en donar més importància a la imaginació de l’actor enfront de l’exploració emocional per trobar els recursos interpretatius. De Niro també va passar després pel mític Actor’s Studio, dirigit per Strasberg, i és així que hi va adquirir “el mètode” per afrontar la complexitat de tants de personatges sociòpates, torturats, destructius i alhora autodestructius.

Amb el seu compromís per arribar a fons en la psicologia d’un personatge, va encarnar a Taxi driver (1976) l’insomne i pertorbat Travis Blickle, excombatent en la guerra del Vietnam que, covant un odi feixista contra la societat que a la vegada l’exclou, es creu un salvador en protegir una nena prostituïda dels seus proxenetes. Un dels primers i més contundents exemples de com el cinema de Scorsese fa present que un dels grans mals dels EUA és sustentar-se en la violència i fer creure-hi com a única solució: De Niro sempre hi ha sigut per representar-ho. També actuant per a Scorsese a Toro Salvatge (1981), no només va engreixar-se, sinó que sembla que va posar-se en la pell de Jacke LaMotta, un boxejador que no només va exercir la violència al ring, sinó, sense cap regla de joc, contra la seva dona i contra tothom (fins ell mateix) en una davallada existencial. Una de les seves grans interpretacions, com també és el cas dels gàngsters respectius de Goodfellas (1990) i Casino (1995).

Però no només Scorsese li ha ofert personatges que, relacionats amb la màfia, li han permès lluir-se: De Niro també és memorable a Hi havia una vegada a Amèrica (1976), obra magistral de Sergio Leone. Uns 10 anys abans, un altre italià, Bernardo Bertolucci, va encomanar-li a Novecento el paper del terratinent Alfredo Berlinghieri. M’agrada recordar-lo en aquesta pel·lícula marxista amb una gran producció, com també, essent una debilitat personal, a Enamorar-se (1984), en què comparteix amb Meryl Streep un amor sobtat que es fa difícil de viure perquè estan casats respectivament amb persones que estimen. Un altre De Niro que, sensible i contingut, no ha de fer exhibicionismes amb personatges violents o torturats. La seva deriva, però, l’ha dut a excedir-se en la caricatura d’aquesta mena de personatges o en comèdies grotesques. Tant és així que, encara que Scorsese vulgui recordar-nos que és un gran actor, podria pensar-se que la carrera de Robert de Niro podria haver acabat, prou perfectament embolicada, abans de la fi del segle XX.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia