El pianista total

Hi ha pianistes de tota mena: diletants, insolents, cerebrals, mecànics i temperamentals. I també n’hi ha aquells que tracten el teclat com una obra d’art total, agermanant-se simbiòticament amb l’instrument: són els pianistes quàntics, íntegres i integrals, que coneixen i nodreixen el màxim valor expressiu, el tret psicològic i la commoció inherent en cada nota. Marco Mezquida és una encarnació d’aquest últim rang d’alquimistes, com va poder testimoniar qui omplia la nau de La Canònica de Vilabertran, en un nou episodi de la mítica la Schubertíada, aquest passat dissabte.

Com van destacar al començament la representant de l’organització i el mateix concertista, el recital estava dedicat a Schubert, però sortia del vòrtex gravitacional del certamen, que se centra en el lied i la clàssica cambrística: no s’havia d’esperar ortodòxia, sinó una “reinterpretació exploratòria” de les partitures del compositor vienès, que Mezquida va dispersar sobre el pont, consultant-les, al seu aire, com a punt de partida per a derives calidoscòpiques i demiúrgiques, en nom de la llibertat artística. Tanmateix, els assistents semblaven al corrent, ja que van rebre el menorquí amb entusiasme i incitació.

Qui sap si per tractar-se d’un espai consagrat, el pianista va principiar amb una expedició al Sanctus de la Missa alemanya. Reclinat devotament sobre el Steinway, va prestar-hi un inici orientalista, meditatiu i wabi-sabi. Aviat va incórrer en accents més jazzístics i al gust del seu favorit Ravel, no desaprofitant la primera avinentesa per rascar directament les cordes i agitar les campanetes penjades de la tapa. Es passejaria, més tard, pels famosos Impromptus (Op. 90), que van sonar corredissos, diluïts i transfigurats, però també amb (in)certa tirada lírica, xiuxiuejant fins i tot algun tram –potser en discreta reverència als lieder de l’homenejat, que més tard repassaria. Quan s’aproxima dels extrems, sembla que les 88 tecles es facin curtes per les seves fantasies florescents i fosforescents. L’etapa es va rematar amb un potent sincopat als pedals, com si estigués pujant el Tormalet.

Amb el públic adelitat i cridant els primers “bravo”, van seguir més digressions dissidents i migratòries. En mode avió, Mezquida va planar sobre sonates, valsos i ländlers, aixecant així la seva personalíssima Schubertíada, fins arribar incombustible als bisos, repescant el lied Die Forelle i l’Impromtpu D. 935/2. Finalment, la cèlebre Ave Maria, com per remarcar que el temple està dedicat a la Mare de Déu. El tempo va ser llavors més delicat, com una balada de rerefons paisatgístic que bressolava els assistents cap a la voluta dels somnis. El balear és un pianista complet també perquè es ramifica de la formació clàssica a la vocació jazzística, sense excloure la confessada passió envers la cultura popular: tota matèria prima és vàlida per a la roda d’apropiació i síntesis, calcada amb cura i carisma, però també humilitat, “des del respecte i l’amor”, com va frisar el músic en les seves entretingudes al·locucions.

L’alta fidelitat va ser igualment d’elevada intensitat. No era un viatge d’hivern (Winterreise), sinó d’un estiu canicular que entra en l’última fase lunar. L’escalfament global i la xafogor emanaven de la pedra romànica i tots notàvem com l’oxigen rarejava. Al cap de dues hores clavades de concert, l’intèrpret acabava amb la lluent camisa turquesa ben xopa: és que un pianista holístic també és, amb clamor i clarividència, aquell que en viu ho dona tot.