Arranz-Bravo, pintor visceral

“Sempre pinto amb les vísceres”, deia Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) en una entrevista a l’Avui a mitjans dels anys noranta. La seva personalitat artística explosiva s’ha apagat: Arranz-Bravo ha mort als 82 anys en una setmana tràgica per a aquesta generació d’artistes catalans (dimecres va morir Àngel Jové, amb 83 anys) de talent indiscutible però pendents encara de reivindicar amb convicció.

Arranz-Bravo va ser un treballador de l’art incansable. Encara el 2019 es va involucrar plenament en la restauració dels murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, un dels llegats que deixa de la pintura pop catalana dels anys setanta. Arranz-Bravo era home d’acció. I amb voluntat de divulgar la seva obra a un públic ampli. A principi de la dècada del 2000 va engegar la seva fundació a l’Hospitalet de Llobregat, que ha comunicat així el seu final: “Ha mort plàcidament, a casa seva, pintant fins a l’últim dia.”

Arranz-Bravo era un artista que conjuminava qualitats aparentment contraposades. Darrere una subtil sensibilitat es trobava una obra de gran potència energètica. Subtilitat, força i gosadia es troben en aquesta gran obra de referència pop de Catalunya, la fàbrica Tipel, que representa un tipus de creació de producció privada però de projecció i gaudi públic, ja que formava part del paisatge de tots els que circulaven per l’autopista. L’obra va ser realitzada conjuntament amb la seva parella artística durant molts anys, Rafael Bartolozzi, amb unes formes que en principi podien semblar estridents, i molt més per la inusual aplicació en una fàbrica, però que eren tot un tractat d’harmonia avantguardista al seu moment. Un cop més en el treball d’Arranz-Bravo s’aplicava la simbiosi de conceptes oposats en positiva confrontació.

Les formes en l’obra d’Arranz-Bravo van seguir una lògica evolució cap a construccions orgàniques que combinava amb representacions figuratives gens convencionals. En aquest cas, la potència de l’obra es reflectia amb peces de gran format que requerien una fortalesa física que conreava al seu estudi de Vallvidrera, en què disposava d’una piscina d’un sol carrer pensada per exercitar la potència muscular que necessitava per fer uns quadres de gran format que anaven a parar bàsicament a col·leccions de fora del país, tant a Orient com a Occident. Especial acceptació tenia el seu treball als Estats Units, on mantenia una clientela molt fidel a la seva estètica i al seu singular cromatisme.

La seva potència es mostrava generosa no tan sols en les seves creacions artístiques. Va crear l’espai de la Fundació Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on té obra escultòrica pública, al recinte de l’antiga indústria tèxtil Tecla Sala, amb l’objectiu, no només de difondre la seva obra, sinó també de promoure l’art jove, una de les principals preocupacions dels darrers anys de la seva vida. La Fundació Arranz-Bravo és un interessant espai que, tot i trobar-se a peu de metro, no té l’acollida que mereix la seva tasca per l’etern problema de la capital de Catalunya amb els espais que considera perifèrics i que desgraciadament no entren dins del circuit artístic de Barcelona, ni tan sols, com aquest cas, quan es troben a tocar.

Perviurà en les seves obres. I en les seves memòries, que havia escrit per a l’editorial Comanegra, que just aquesta setmana les estava imprimint.