Cinema

Antonina Obrador

Directora de cinema

“M’atrau la gent que sent la necessitat de sortir del ramat”

Mallorquina i dona. Antonina Obrador (Felanitx, 1986) no sortia amb les millors cartes per arribar a cineasta, però els temps estan canviant i avui estrena als cinemes el seu primer llargmetratge, Quest , rodat en català. Un botànic (Enric Auquer) estudia la flora d’una illa deserta i misteriosa, que està rodada com si fos una Mallorca ideal, abans de ser esclafada pel turisme. Laia Manzanares, Miquel Gelabert i Maria Arnal completen el repartiment. La pel·lícula va guanyar el Festival de l’Audiovisual Català Som Cinema de Lleida i va inaugurar el l’Atlàntida.

Vas estudiar a l’Escac. Aquesta pel·lícula és un retorn de Catalunya i a Mallorca?
No sé si m’ho havia plantejat tan seriosament, però des del moment en què vaig pensar quina pel·lícula volia fer, era claríssim que havia de ser a Mallorca. Suposo que allà on t’has criat determina les històries que penses. Quan estudiava també vaig fer projectes petits, documentals, i passaven a Mallorca. Ho coneixes, i hi tens un accés ràpid...
Es diu sovint que molts cineastes que han començat la seva carrera tenen una òpera prima molt personal. Ho és, aquesta, a part de ser rodada a Mallorca?
Sí. No és un cas com Carla Simón o l’Elena Martín Jimeno, que expliquen directament les seves vivències. En el meu cas, la pel·lícula és de gènere fantàstic i el protagonista és un home. No és una història personal, però finalment xerra del que a mi em mou i m’apassiona. Si no, no pots fer un llargmetratge. Demanen tant d’esforç i dedicació, que t’ha d’entusiasmar.
El llibre de Carlos Garrido ‘Mallorca màgica’, sobre tradicions i llegendes de l’illa, ha inspirat la part fantàstica?
La pel·lícula comença amb una llegenda inventada, però és com n’hi ha mil, amb aquests llocs comuns, com aigua màgica, una cova que s’obre... Quan era petita portaven a casa aquests facsímils de Mallorca màgica i a mi m’al·lucinava. Me’n record que ma mare les col·leccionava i les me contava ella. També em va atreure molt en Rafel Perelló, que es dedica a xerrar amb bruixes i curanderes i recopila aquest imaginari de la màgia a Mallorca. Per exemple, quan se moria algú a una casa, agafaven tots els miralls i els amagaven a davall dels matalassos, perquè si una ànima sortia del cos i es veia en un mirall quedava atrapada i ja no podia anar al cel. Recull històries així. Al final xerra d’aquesta Mallorca que acabarà desapareixent. Em sap greu ser així de nihilista. Volia donar a conèixer aquesta cultura mallorquina. Tenim més coneixement de la cultura dels americans.
La mateixa pel·lícula està rodada en paratges verges que desapareixen. L’illa de Quest que dona títol al film és una Mallorca ideal?
Sí, he filmat Quest com un record que no he viscut mai, amb aquesta emoció que ha de sentir qualcú a un lloc nou. Ja no hi ha res nou, ja no hi ha misteri. Ara mateix tot ja està fotografiat i escanejat via satèl·lit. Ja no et pots perdre. La pel·lícula té a veure també amb els meus records d’infància. La casa on hem rodat era dels meus padrins i ara és del meu padrí jove. I era un lloc on recordo haver-hi anat a jugar amb la meva germana i tenir aquella sensació com de por i d’excitació... Són sensacions que es perden amb l’edat i amb el camí cap on va el món.
‘Quest’ parla de solitud, d’aïllament, de dol i de culpa?
Sí. Hi ha per exemple Azul, de Kieszlowski, que és de les millors pel·lícules que s’han fet que parlen del dol. He volgut desgranar un personatge masculí, perquè també m’atreu el misteri, és un personatge completament diferent de com soc jo i li costa molt connectar amb el seu dolor. Més que aquest dolor, he volgut mostrar com a través del dol el personatge aprèn moltes coses. Espero que visqui millor a partir d’aquest aprenentatge.
Un botànic que estudia la flora d’una illa deserta té quelcom de romàntic en el sentit clàssic.
Crec que és un personatge molt romàntic, és un d’aquests exploradors i investigadors que tenen aquesta tendència d’anar-se’n d’aquesta civilització. Aquests personatges m’atreuen molt i encara n’existeixen. De fet fa poc vaig veure documental El leopardo de las nieves, que fa el seguiment d’un fotògraf de fauna que treballa per Nacional Geografic i es passa hores esperant que passi un animal per fer d’una foto. També m’atrauen tots els personatges de les pel·lícules de Werner Herzog, aquesta gent que sent la necessitat de no estar dins el ramat, d’anar-se’n i estar en la seva pròpia solitud.
Tu ho ets una mica, tu, de no estar dins el ramat, o t’hi sents còmode?
Ara soc un poc així, hi he tornat amb l’edat. La pel·lícula surt d’un documental que no vaig arribar a rodar mai. Era el meu projecte final de carrera. i precisament xerrava sobre el silenci. Vaig fer com tota la part prèvia d’investigació, de documentació, i vaig gravar un teaser amb unes monges tancades [de clausura], un pescador i un ornitòleg. I a partir de l’ornitòleg, vaig començar a explorar per què hi ha persones que fan un vot de silenci pel tipus de feina que trien. Jo en aquell moment era una persona molt social, depenia bastant de tenir sempre gent en el meu entorn, em costava molt estar tota sola, i per això vaig decidir fer aquest documental, per aprendre dels que tenen aquesta capacitat d’estar amb ells mateixos. I també vaig veure les fases fosques que té aquest tipus de personatges. M’han ensenyat moltes coses, m’han ensenyat la bellesa d’estar amb un mateix.
Ha citat referents de dones cineastes com Carla Simón i Elena Martín. Ser dona i mallorquina fa molt difícil arribar a dirigir?
La veritat és que no m’ho he plantejat mai. Bé, de la meva condició de dona en soc plenament conscient. Ser directora de cinema és el meu somni des que tenia 12 anys i vaig anar al rodatge d’una pel·lícula d’Antoni Aloy. Mai em vaig plantejar que ser dona fos cap problema, per ser directora. Vaig estudiar a l’Escac i és veritat que quan he estat al món professional he entès què volia dir ser dona directora: has d’estar molta estona donant opinions molt fermes, has d’estar molt segura del que dius, perquè de seguida et posen en dubte. Tampoc soc pionera, ara mateix estic en un moment que hi ha més dones directores que mai i molt potents. M’hi sent molt connectada perquè hi ha molta germanor, les dones directores hem fet molta pinya: xerrem molt entre nosaltres, tenim la mateixa edat... Ens anam trobant als festivals i ens fem promoció amb Laura Ferrés, Elena Martín... És realment preciós.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetats literàries

Benet Salellas, entre les novetats de Tigre de Paper

Barcelona

L’aventura d’un artista català al Nova York dels anys vuitanta

barcelona
CIRC

El Cric programa una gira amb vela a l’estiu per micropobles al Pirineu

BARCELONA
Jordi Llavina
poeta i antologuista

Antologia poètica d’Antoni Tàpies Barba

Barcelona
ART

La Fundació Fenosa aposta per la museografia orgànica

EL VENDRELL
memòria històrica

La llibreria francesa Jaimes recorda demà els 85 anys de la Retirada amb la presentació de dos llibres

barcelona
centenari

Comença l’Any Joan Salvat-Papasseit

Barcelona
LITERATURA

Barcelona tria Anna Guitart com a comissària de la Fira del llibre, a Guadalajara

BARCELONA
cinema

‘Dragonkeeper’ obre un festival de Màlaga amb rècord de produccions catalanes

màlaga