Llibres

Silvestre Vilaplana

Novel·lista

“A València, l’extrema dreta té impunitat total”

Sovint, el resultat d’un judici no depèn de la llei, sinó de la ideologia del jutge que s’ocupe del cas

Després d’haver vist com el monstre del feixisme sortia de la caverna al centre de Madrid, sense cap mena vergonya, al contrari, amb orgull, obres com Àngels de la mort, de Silvestre Vilaplana, trasbalsen encara més perquè el lector no es pot protegir rere la barrera de la ficció, queda exposat a la realitat de l’extrema dreta, amb uns tentacles que arriben molt amunt en el poder polític, econòmic, policial i judicial i els permeten actuar amb total impunitat.

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969), filòleg i professor de secundària, ha escrit poesia, assaig i narrativa per a adults i per a joves. En total ha publicat una trentena de títols que li han permès guanyar gairebé una trentena de premis. Després de Dones sense nom i Suburbis del Paradís, amb Àngels de la mort (totes tres publicades per Crims.cat) es completa la trilogia de la detectiu Araceli Lavila. “Des que vaig començar la trilogia ho tenia pensat: en la primera novel·la, el crim és un cas extern a Araceli; en la segona, un cas personal; en la tercera, ella és el cas”, explica l’autor.

Tres novel·les criminals amb una forta càrrega de denúncia social que tenen com a rerefons la corrupció i els abusos de poder. A més, Vilaplana té molt de talent per convertir el lector en addicte, a còpia de capítols curts, diverses trames trenades, personatges potents, impecables i abundants diàlegs...

La sèrie queda tancada del tot? O podria continuar amb el periodista Roger Casafont?
En principi es tanca en aquest punt, la qual cosa no vol dir que en el futur, amb un altre enfocament, no es puga obrir un altre camí, però calia posar-hi punt final per poder oxigenar-me.
Al llarg de la trilogia denuncia tot de temes conflictius. En aquesta última obra, els abusos a menors per part de gent poderosa, els problemes dels immigrants il·legals joves, la podridura de la política i, en concret, de l’extrema dreta, la mala gestió de l’eutanàsia, les feines en precari com ara els repartidors en bicicleta... Els tria o li ‘apareixen’ mentre escriu?
Hi ha elements que pretenia tractar des del començament, que són els pilars fonamentals de l’obra, però és cert que quan fas una novel·la negra utilitzes un decorat reflex de la realitat. Dins d’aquest marc, és inevitable que de mica en mica vagen apareixent les petites misèries quotidianes que configuren el dia a dia de moltíssima gent. No és que en force l’aparició, sinó que, a banda de les grans corrupcions que tots coneixem, hi ha aquestes corrupcions de baixa intensitat que formen part del paisatge habitual, corrupcions que sembla que no tinguen importància però que són l’eco de la podridura del sistema entre el comú de la població.
Els escriptors valencians de novel·la negra soleu construir trames en què estan implicats personatges de l’extrema dreta. Al País Valencià ‘conviviu’ més amb el feixisme, oi?
I des de fa molt de temps. La impunitat de l’extrema dreta al País Valencià és antològica. Durant dècades han actuat fent una total exhibició del seu poder. Han atacat, han atemptat, han violentat totes les lleis que els han vingut de gust i sempre han estat protegits pels poders de l’Estat. En aquest moment en què, a més, tenen part del poder executiu, a banda del judicial i del suport de les forces de seguretat, ens trobem en un escenari encara més fosc. I, malauradament, açò és una enorme font d’inspiració per a la novel·la negra.
I, com diu, també carrega contra la policia i la judicatura. Aquestes trames de corrupció institucional, ben narrades com en el seu cas, generen una sensació d’impotència i malson...
Se suposa que la llei és un dels pilars fonamentals d’un estat democràtic, però som conscients de la falta d’imparcialitat de la major part d’estaments de l’Estat. Sovint, el resultat d’un judici no depèn de la llei, sinó de la ideologia del jutge que s’ocupe del cas i és evident que les actuacions policials no són igualitàries, depenen de qui es trobe a l’altra banda. Tot plegat fa que tinguem aquesta sensació d’injustícia permanent.
Cita temes i personatges reals, com ara els cantants Hasél i Valtònyc, el rei emèrit...
Els personatges reals que apareixen enmig de la ficció serveixen, per una banda, per donar sensació de versemblança a la novel·la, però també són exemples coneguts d’actituds i de circumstàncies que són habituals en la societat. Tenim cantants empresonats per haver dit el que pensa la majoria de la gent, corruptes sense cap condemna, privilegis legals per als poderosos, una alteració o reinterpretació constant de la llei segons els interessos dels poderosos i una manipulació constant dels mitjans de comunicació que serveixen interessos polítics. Tot forma part de la realitat social; per tant, ho utilitze.
El lector pot quedar afectat per la lectura. Vostè també pateix?
I tant! Els llibres serveixen als autors per explicar i explicar-nos el món, però també són una manera d’enfrontar-nos als fantasmes personals. Ficcionem sobre allò que ens importa i hi posem petites engrunes de la nostra ànima.
Però pateix pels temes que toca o pel fet d’escriure, de crear?
Qualsevol creació necessita temps i esforç. Una novel·la és un viatge llarg i et trobes amb moments difícils i amb moments gratificants. No obstant això, també és un repte, un joc amb el lector que engresca, un camí de vegades laberíntic i ardu, però sempre apassionant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

la ciutat d’ideals

La cancel·lació de la ignorància

LA CRÒNICA

Les diferents sonoritats de Safo

Crítica
música

Viatge en el temps

Cultura

John Okafor, actor de comèdia conegut popularment com a ‘Mr. Ibu’

novetat literària

Pierre Lemaitre quan escriu transpira, no s’inspira

Barcelona
Cultura

Marcel·lí Güixens, membre històric i excap de colla dels Nens del Vendrell

Crítica

El rei va despullat

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA