Cultura popular

MARC TIMÓN

COMPOSITOR I DIRECTOR D’ORQUESTRA

“Per ser a la Unesco, primer ens ho hem de creure nosaltres”

El músic català diu que la sardana està “en coma” i creu que la causa és l’autoodi i la manca d’estima per tot allò tan nostre

No creu que s’hagi de canviar l’essència, ni popularitzar-la amb ‘reggaeton’, simplement cal estimar-la sense complexos

Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) és un dels compositors més brillants, actius i premiats de la seva generació. Combina la composició de bandes sonores per a cinema i televisió amb la creació d’obra simfònica de concert, musicals, pop i electrònica, i mai ha abandonat el món de la sardana, ni com a compositor ni com a intèrpret. Hiperactiu, de l’eclecticisme n’ha sabut fer un art. Aquests dies és a Los Angeles, on ens atén per telèfon per anunciar-nos que aviat podrem gaudir d’una banda sonora per a una sèrie de Netflix, abans no torni a a Catalunya per continuar de gira pel territori (interpretant l’orgue i dirigint cobles i simfòniques), i parlar de com veu el panorama de la sardana que tant estima. I no es talla pas.

En quin estat de salut creu que es troba la sardana?
No és ni més ni menys especial que cap altra manifestació cultural que tenim a l’abast. El que passa és que la sardana, com passa amb la nostra pròpia llengua i altres elements representatius de la nostra cultura catalana, pateix l’autoodi. Som així, per desgràcia nostra, sembla que mai no sapiguem tenir cura ni estimar allò que és nostre. El problema no és si la fem amb instruments més moderns o menys o si la “modernitzem”, no. A la gent la sardana li recorda el passat, una cosa antiquada, carrinclona, i això respon a un tema d’autoodi.
I com aprecia el fenomen del ‘Coti x coti’ de The Tyets?
És un fenomen puntual i anecdòtic. La prova és que, encara que la gent faci rotllana i balli sardana amb aquesta cançó, quan s’acaba res no canvia la trajectòria que pateix la sardana... Jo no veig, quan s’acaba la cançó, els joves traient pancartes per reclamar Salvem la sardana! La sardana va lligada a la llengua i la cultura catalanes. Em sembla fantàstic per al grup i tot és benvingut, però una cosa no treu l’altra.
Així, no creu que la sardana visqui una revifalla?
No. Si perquè es popularitzi li hem de fotre reggaeton... I ho dic jo, que a mi m’agrada aquest estil musical. Però això és com en el cas del gat del meu pare: perquè s’empassi la pastilla l’has d’empastifar de frànkfurt. Només estem ampliant el nostre autoodi. Encara que ho vestim amb reggaeton, la sardana està en coma.
Quina creu que és la principal idiosincràsia que té la sardana?
Per a mi la sardana és Mediterrani, olor de pins, blau de mar, el cap de Creus, muntanya, regust de festa major d’un diumenge, esclat de cultura nostra, d’alinear el nostre passat amb el present i el futur. És el nostre ADN. Un munt de coses que modernitzar-les no aporta res. Cal modernitzar el pa amb tomàquet? Oi que no? El producte sardana és bo, el problema –insisteixo– és d’estima. Mira, els americans tenen un instrument que es diu banjo i que no seria l’instrument més sofisticat i modern, que diguem, però hi ha músiques d’arreu del món que el fan servir i agrada. Per tant, no és problema dels tibles i les tenores, “que són estridents”, com alguns diuen, no. O el mateix reggaeton, una música d’arrel molt popular i dels barris pobres que se l’estimaven amb orgull propi i cultural, és un estil supersenzill que ha conquerit el món. Fins i tot els meus amics porto-riquenys flipen, perquè no té res de modern.
Cal rejovenir el públic, doncs.
No es tracta de rejovenir-lo incorporant instruments antics, i que consti que jo ho he fet des que era petit. Em deien l’enfant terrible de la sardana, o sigui que no soc pas dubtós de ser un purista, jo que he escrit una missa funky, una havanera amb tenora a l’estil reggaeton abans d’aquest fenomen musical. Que ho fas perquè musicalment t’interessa i vols provar de fer combinacions? Endavant, però no cal canviar-li l’essència.
Així què s’ha de fer?
Hi ha mil propostes. Començant per per què no canviem els horaris i en comptes d’una sardana a les deu del matí les passem a les deu de la nit? Crear ambients agradables. O mira el Liceu, fan campanyes per acostar l’òpera als més joves. Que se’n pogués sentir a la ràdio, veure concerts a la tele... El mainstream català, però, sap greu, no inclou la sardana.
I és exportable? No hi ajuda el fet que la Unesco no la reconegui com a patrimoni immaterial?
Això és el menys important. Perquè tu puguis exportar una cosa te l’has d’estimar i creure. Quan tingui ocasió de compondre una banda sonora de Hollywood èpica, o estigui a prop de Hans Zimmer per parlar-li de la tenora i el tible, segur que sense complexos la introduirem. I per què no una cobla? Ja me la imagino: una banda sonora simfònica medievalesca. I tant que ho serà, d’exportable. Fa poc, al Festival de Sant Sebastià, vaig tocar el tible interpretant alguns fragments de jazz de Benny Goodman i de La missió. La gent flipava i ningú sabia dir d’on provenia aquest instrument –Turquia, l’Índia?– i fins i tot hi havia algun català a l’audiència que no ho sabia. No en té la culpa. Ep, que això ja ho han fet en Joan Díaz, la Ruth Martínez amb New Catalan Ensemble, jo mateix amb l’Andrea Motis... Per ser patrimoni, primer ens l’hem de creure nosaltres. Cal estimar allò nostre i res de complexos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA
CrÒNICA

Un Sant Jordi fred, però esplendorós

TEATRE

La Perla 29 incorpora un ‘Zoo de vidre’

BARCELONA
CRÒNICA

Banyoles, lectora i novel·lada

crònica

Diada radiant en el retorn a l’essència

crònica

Una sola música que tothom balla com vol