Música

Guillem Gisbert

El cantant de Manel publica ‘Balla la masurca!’

“Tinc clar que, sense la música, ara seria professor d’institut”

El músic barceloní reflexiona sobre realitzacions personals i vocacions en la seva estrena discogràfica en solitari

‘Miracle a les Planes’reviu els temps en què, ple de dubtes, tornava amb els Ferrocarrils d’estudiar periodisme a l’Autònoma

Amb Manel vam entendre que l a millor manera de protegir la nostra relació era aturant-la
Guanyar-se la vida cantant en català segueix sent un miracle, i ara, a més, he doblat l’aposta
Sé que en les lletreshi ha una densitat que no existia en altres moments de la meva carrera

Quasi un any després d’anunciar l’aturada indefinida de Manel, el seu cantant i compositor, Guillem Gisbert, debuta en solitari amb Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán), un disc amb tan bones lletres com de costum, algunes de les coordenades estètiques que ja havia explorat en els últims temps amb els seus companys (però també alguna escapada imprevista) i unes quantes reflexions sobre realitzacions personals i vocacions. Quedem amb ell al Born, on fem conya del fet que els estudiants, com ell i jo, del torn de tarda de periodisme, els que teníem clar que no estàvem fets per presentar cap Telenotícies, érem els millors, i on Gisbert ens mostra obertament els dubtes que, malgrat haver exhaurit ràpidament les entrades per a molts dels concerts de presentació del disc, li genera la viabilitat comercial de seva carrera “en solitari”.

Quines seguretats i inseguretats té el cantant d’un grup famós que, després de quinze anys, decideix provar fortuna en solitari?
Una xarxa inicial de seguretat la tinc, perquè, al capdavall, aquesta és la feina que fa temps que faig i la part de composició, per exemple, la tinc molt per la mà. I també destacaria que, durant anys, he tingut el privilegi de tenir gent que estava esperant escoltar les meves cançons, cosa que, vulguis o no, és important. Entre les inseguretats hi ha que, de cop i volta, et presentes al món no pas amb el llençol protector que tens quan formes part d’un grup sinó com a individu, per la qual cosa s’ha de tenir un caràcter especial que jo, que he estat un jugador d’equip durant quinze anys, no sé si tinc. I, finalment, diria també que a molts que han intentat fer el que jo estic fent ara, que és mirar de tirar endavant un projecte en solitari venint d’un grup, en l’aspecte comercial no els han anat gens bé les coses, i d’això en soc conscient.
Va parlar d’una ‘dessincronització’ entre els quatre músics de Manel, per definir l’aturada del grup. Què els va fer arribar a la conclusió que calia ‘dessincronitzar-se’?
Va ser tot força natural. Els joves de 20 anys, pel que fa a les amistats, solen estar en general força més sincronitzats que els homes de 40 i, al final, un grup de música no deixa de ser també un grup d’amics. Crec que es pot fer música en grup fins als 50, els 60 o fins que el cos aguanti, però amb l’edat apareixen necessitats que fan que mantenir la tensió i la unió en un grup requereixi molts més esforços. En el cas de Manel crec que vam entendre que, per mantenir una certa sensació de joc, o per evitar allò de tocar junts perquè era la nostra feina i prou, calia fer córrer una mica l’aire. La millor manera de protegir la nostra relació, doncs, era aturant-la.
I poc després de començar la gira de ‘Per la bona gent’ va arribar la pandèmia.
Sí, va ser una gira molt complicada, perquè va quedar interrompuda al principi i va exigirnos molta energia, fins al punt que ens vam adonar que, en algunes coses, ja estàvem començant a tocar una mica d’os. Això ens va fer entendre de seguida que havia arribat el moment d’aturar-se.
“A l’Arnau, el Martí i el Roger, amb qui sempre hem pensat que dedicar els discos és una cursileria”, escriu en els crèdits del disc. Quin contacte hi manté?
Un contacte quasi a diari, entre altres coses perquè s’han deslligat de tot plegat només fins a un cert punt. En Martí [Maymó] està portant el management del meu projecte, l’Arnau [Vallvé] ha gravat al seu estudi algunes de les veus que hi ha en el disc i en Roger [Padilla] és el meu amic de tota la vida i hi parlo cada dia. Aquest matí mateix, per exemple, dos cops. És a Madrid buscant finançament per a una pel·lícula que ha escrit...
S’ha estrenat en xarxes socials, hem estat veient durant uns quants dies una immensa fotografia seva en un local entre Diagonal i passeig de Gràcia... Té la sensació d’estar assumint també un paper diferent del que tenia fins ara?
Sí. Hi ha una cosa interessant que estic intentant entendre i de la qual fa una estona en parlava una mica, que és que un grup de música no són quatre individus, sinó que és la forma que tindrien aquests quatre individus després de posar-los un llençol al damunt, la qual cosa generaria una nova forma. El llençol et protegeix la cara. No veus el caràcter d’aquestes quatre persones, sinó el que es construeix quan estan juntes. En canvi, l’artista en solitari, més enllà d’haver de prendre ell sol moltes decisions, s’exposa d’una manera més transparent. Hi ha una transparència estranya… En el grup parlava molt en les entrevistes, però no sortia tant la meva personalitat com ara. Noto, en el moment d’exposar-se, que el focus, d’alguna manera, és més violent.
Hi ha força moments del disc que podrien pertànyer tranquil·lament a un disc de Manel.
No he volgut trencar amb res del que ha significat Manel, no en tenia cap necessitat. En el fons, Manel ja ens havíem concedit el plaer de fer trencaments disc rere disc i anar investigant coses diferents. Sí que considero, però, que aquest disc, potser perquè hi intervenen diferents productors [Jordi Casadesús, Anxo Ferreira, El Extintor, Jake Aron, Gabriel Bosch i Joan Figueres], és el més pastitx de la meva carrera, tot i que no ha estat així com a resposta al que podíem haver fer amb la banda, sinó perquè, amb un sol productor, tenia la sensació que ho apostava tot a una mateixa carta. Hi ha cançons més properes al que hauria pogut ser un nou disc de Manel i n’hi ha d’altres que se’n van cap a una altra banda. En el fons, però, he fet el que faig sempre: deixar-me portar per la intuïció i per tot allò que, des d’un punt de vista estètic, m’ha atret en un moment determinat.
Això de tenir un productor diferent per a cada cançó és una cosa molt corrent en les noves músiques urbanes i en gent més jove!
Pertanyo a una generació que es va educar en una estètica indie en què la banda s’ho feia tot. Però recordo fa uns anys mirar els títols de crèdit del disc Lemonade (2016) de Beyoncé i quedar fascinat en descobrir com s’havia fet aquella obra, ja que hi intervenia el coneixement especialitzat de moltíssima gent. I una indústria poderosa, capaç de destil·lar-ho, convertia allò en una obra perdurable. En el meu cap, ara, hi havia tot allò, malgrat saber perfectament que, a diferència dels Estats Units, on hi ha gent que es dedica exclusivament a crear beats, o a crear hooks, aquí la indústria no existeix.
Guanyar-se la vida cantant en català segueix sent un miracle.
Sí, evidentment, i ara, a més, tinc la sensació d’haver doblat l’aposta, ja que els miracles, en tot cas, passen una vegada, no dues! Amb Manel ho hem pogut fer durant molts anys i, ara, sense la inèrcia del grup, no tinc clar si seré econòmicament sostenible. Sincerament no ho sé. Com deia abans, gent d’altres generacions va intentar-ho i li va ser complicat...
Les lletres de les cançons del disc es podrien agafar i fer-ne un llibre. En quin moment se sent com a lletrista, pel que fa a les coses que diu i com les diu?
No ho sé exactament, tot i que continuen sent l’aspecte en què em sento més segur. Hi he dedicat moltes hores i sé que hi ha el perill que les lletres estiguin sobretreballades. Si volguéssim jutjar-les cruelment, de fet, podríem dir que els falta lleugeresa. Sé que en aquest disc hi ha una densitat que no existia en altres moments de la meva carrera. Hi ha uns quants jocs, molts referents, intents de tocar coses diferents i, fins i tot, una metodologia particular per a cadascuna.
Queda clar que no és d’aquells músics que acaben a correcuita les lletres de les cançons quan només queden uns minuts per entrar a gravar-les...
No, però aquesta és la gràcia, al mateix temps que una condemna, de l’artista pop. Ningú t’assegura que una cançó que un grup hagi acabat segons abans d’entrar a l’estudi sigui pitjor que qualsevol altra. És a dir, en el pop, treballar més no és sinònim de més qualitat. És una condició d’aquesta feina que és una meravella, un gran misteri, però que, per als que ens hi dediquem, pot ser també un gran maldecap. Hi ha cançons d’aquest disc en què hi vaig començar a rumiar fa quatre o cinc anys i, en canvi, Al mar!, que és una de les cançons més celebrades de Manel, la vaig fer en vint minuts. I no crec que sigui millor, però tampoc pitjor. Són casualitats…
Dues cançons, ‘Miracle a les Planes’, en què recorda els viatges de tornada de Bellaterra, on va estudiar periodisme, amb els Ferrocarrils de la Generalitat, i ‘Estudiantina’, interpretada amb la Rondalla de Puiggraciós, comparteixen una mateixa idea: l’angoixa de trobar la vocació.
És un tema que sempre m’ha interessat, tot i que segurament en la trentena m’interessava menys. Recordo aquella gent jove baixant en tren amb tots aquells dubtes i aquelles sensacions de por pel que havia de venir, d’anar encaminats cap a una cosa sense entendre que la vida són atzars...
Què li diria al Guillem Gisbert d’aquells temps a la UAB?
El que, de fet, ja recordo que em deia gent que llavors era més gran: que la vida et porta per llocs estranys. Si li hagués dit a aquell xaval de 18 anys que, a partir dels 27, seria un cantant d’èxit..., doncs, ostres, se n’hauria tornat content a casa. Però, connectant-ho amb una altra cançó del disc, Un home realitzat, una història real en què Rafael Azcona [guionista de pel·lícules com ara Plácido, El verdugo o La escopeta nacional] descobreix que la realització personal pot arribar per camins que no sempre són els de la creativitat, com són els de veure volar un avió de paper durant disset minuts, li diria també, a aquell jo meu de 18 anys, que un dia descobrirà que aquest no és necessàriament el camí cap a la satisfacció. “Estaràs bé, tindràs un vida que t’agradarà, estaràs satisfet de les coses que fas, però tingues ben clar que la guerra no acabarà aquí.” Li diria, en resum, que es relaxés, i que intentés gaudir una mica de la vida, que en el fons és del que es tracta.
Què hauria estat si la vida no l’hagués portat per aquests camins de la cançó pop?
Molts dels companys de facultat amb qui viatjàvem aleshores en els Ferrocarrils són ara professors d’institut, i jo veig bastant clarament que, sense la música, jo ara en seria un… Molts van anar provant coses dins del món del periodisme, però trobar una feina des d’on exercir-lo, per a la nostra generació, va ser especialment complicat. Ara, molts d’aquells companys que són profes estan contentíssims, i jo, francament, crec que també ho estaria...
‘Les dues torres’ és una conversa entre la Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Com li va sorgir una idea així?
La idea la vaig tenir llegint Verdaguer per a Formigues [una de les cançons de Per la bona gent] o, potser, Temptacions de Collserola (Jo competeixo, 2016), que és d’abans. A Canigó hi ha una conversa entre dos campanars, el de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà, la qual cosa, és clar, és una idea fascinant. Vaig intentar portar-la al meu territori i vaig pensar en la Torre Mapfre i l’Hotel Arts, perquè Barcelona és on he viscut tota la vida, però també, crec, per un factor generacional al qual sovint vaig a parar. Hi ha un escenari estrany de quan tenia poc més de 10 anys que té a veure amb el preolimpisme i amb la decadència que hi va haver després, amb la Barcelona on em vaig fer gran i sobre la qual he anat posant un punt de vista. El tercer disc de Manel es deia Atletes, baixin de l’escenari, que és la frase que va dir Constantino Romero en la cerimònia dels Jocs; Mary Santpere (que surt a Tipus suite, una de les últimes cançons que vam treure amb Manel) va morir dalt d’un avió el setembre del 92… O sigui que m’adono que vaig a parar allà amb facilitat. Aquestes torres han estat en aquesta ciutat el mateix temps que jo i hi connecto d’una manera natural.
La cançó més sorprenent del disc, però, és ‘Les aventures del general Lluna’, feta amb mitja Ludwig Band i amb un so, com el d’aquest grup, molt semblant al del Bob Dylan de mitjan anys seixanta. Apunta, d’alguna manera, al que podria haver estat un altre disc, molt diferent, de Guillem Gisbert.
Podria haver fet un disc que fos tot així, sí, de fet m’agradaria fer-lo, com també m’agradaria fer algun dia un disc de rap. Volia que al disc hi hagués una cançó desvergonyidament dylaniana, amb harmònica i tot al final. I, és clar, La Ludwig Band, per a qualsevol compositor amb ganes de fer una cosa així, són un regal.
Què arribarà abans, un nou disc de Manel... o aquest disc que diu de rap?
No, bé, a veure... Dic que m’agradaria, això del rap, perquè vam fer un tema conjuntament amb la PAWN Gang per a un Desconcert d’iCat, i el Good Jan, que és un dels membres d’aquest grup, en la seva part cantada, recordo que deia: “Si tinguéssiu la nostra edat, faríeu rap, sé que us encanta.” I em va fer gràcia perquè tenia tota la raó del món. El que passa és que jo no crec que pugui fer un disc de rap, perquè, per molt que m’agradi, no el tinc corrent per les venes, que és on l’has de tenir per fer-lo.
Li demanaran cançons de Manel, ara en els seus concerts. Hi està predisposat?
És una cosa estranya. Soc una persona que fa temps que fa música però ara soc un artista amb només onze cançons. Alguna cosa, doncs, hauré de fer, però buscaré cançons que s’hi ajustin, de cap manera serà un “greatest hits” de Manel.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els propers reptes

Els propers reptes

BARCELONA
ÒPERA / DANSA

El Liceu convidarà Bieito, Ollé, Castellucci i McVicar el 24/25

BARCELONA
LLIBRES

“Calonge, poble de llibres” prepara una gran festa per Sant Jordi

CALONGE
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats