LLETRES
Les cares diverses del ‘true crime’
El periodisme i la literatura basats en crims reals no són cosa d’ara: a l’edat mitjana ja es feien rondalles
Laia Vilaseca acaba de publicar la novel·la ‘L’illa del Silenci’ en què tot és ficció però inspirat en un cas real
El periodista Mark O’Connell publica ‘Un rastre de violència’, sobre l’assassí més famós d’Irlanda
El gènere anomenat amb l’anglicisme true crime, crim real, està en efervescència des de fa uns anys. Fa un parell de setmanes, l’autora nord-americana Rebecca Makkai va ser a Barcelona per promocionar la seva novel·la Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi i Sexto Piso), en què fa una dissecció des de dins d’aquest gènere preguntant-se si és lícit treure profit del dolor aliè i per què, tot i això, li agrada.
Ara podem trobar true crime en sèries documentals, en pòdcasts, en programes de televisió i en tota mena de llibres. Sense anar més lluny, en aquest diari hi ha dos noms rellevants amb alguns títols, Tura Soler i Jordi Grau. Però això no és una moda nova. Com va dir Makkai, a l’edat mitjana ja es creaven rondalles i cançons basades en crims escabrosos i reals. I aquí només cal citar l’èxit que va tenir un diari com El caso, amb unes vendes de 200.000 exemplars diaris de mitjana. Qui els pogués vendre, avui dia.
Parlarem de dues novetats relacionades amb el true crime: una novel·la i la biografia d’un assassí.
Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) presenta la seva quarta novel·la, L’illa del Silenci (Rosa dels Vents), després d’El caso Durroway, La noia del vestit blau i Quan la neu es fon. És una autora de gènere i el reivindica, confessant-se fan de clàssics com ara Dashiell Hammett i Raymond Chandler, a més d’autores com ara P.D. James, Sue Grafton, Gillian Flynn i Liane Moriarty. No el cita com a referent, però L’illa del silenci desprèn una flaire de Joël Dicker, perquè Vilaseca va millorant en cada nova novel·la.
En aquest cas, presenta un thriller rural, ambientat en un poble del Pirineu català, de nom fictici i ambient realista, Sant Jordà. L’obra va saltant entre tres espais temporals. El 1982, quan assassinen tres noies a la petita illa que hi ha al llac que forma part del paisatge de Sant Jordà. El 1996, quan el Nil, fill adolescent d’un dels guàrdies civils que van detenir el suposat assassí, comença a investigar el cas per fer-ne un documental, amb els seus amics Emma i Marc. I el 2024, quan l’Emma rep un sobre anònim i també investiga el triple assassinat i la desaparició del Nil, ajudada pel detectiu que ja apareixia a La noia del vestit blau. Bona ambientació, bons personatges i una tensió que va augmentant fins al clímax final i en què la sensació d’estar veient un true crime ficcionat és constant.
“Em vaig inspirar, que no basar, en un cas de true crime no resolt de fa més de trenta anys en un parc natural dels Estats Units. A més, feia temps que volia escriure una novel·la sobre el dubte raonable i em va semblar que, en aquell moment, tenia tots els elements necessaris per fer-ho”, comenta Vilaseca.
L’altra novetat és Un rastre de violència (Comanegra), del periodista irlandès Mark O’Connell i traduït per Carme Geronès. L’autor relata com va conèixer i entrevistar Malcolm Macarthur, l’assassí més inquietant de la història d’Irlanda que va cometre un doble crim el 1982. Han passat quaranta anys dels seus homicidis i en fa deu que va sortir de la presó. En tot aquest temps, el mite d’intel·lectual salvatge que envolta l’assassí no ha parat de créixer, però fins avui ningú no havia aconseguit accedir-hi, fer-lo parlar i treure a la llum els clarobscurs de la seva versió.
Mark O’Connell, nascut el 1979, va aconseguir guanyar-se la confiança de Macarthur i parlar-hi moltes hores, fins al punt que l’assassí va arribar a considerar l’escriptor un amic. La narració per moments té dinàmica de novel·la i d’altres, d’assaig amb reflexions ètiques sobre les relacions entre veritat i ficció, bondat i maldat; sobre la necessitat i els perills de baixar a les tenebres de la ment humana.
“La primera vegada que vam parlar em vaig entusiasmar; el vaig convèncer força de pressa perquè parlés amb mi. Volia explicar els seus crims, parlar dels seus pares, de la seva vida... Però em vaig haver d’obrir pas entre les mentides i recreacions que feia i escriure afegint tot el que vaig poder esbrinar al marge d’ell”, explica O’Connell. “Ha estat un llibre fàcil d’escriure perquè tenia clar com volia fer-ho, però passar tantes hores amb una persona que havia fet coses tan desagradables no va ser gens fàcil. Vaig patir un cert malestar moral”, confessa l’autor i, també, que no li agrada gaire el gènere del true crime ni els assassins com a tema literari. “Sempre acabes provocant dolor a les víctimes o els seus familiars i corres el risc de popularitzar un assassí. A ell el llibre no li ha agradat; si li hagués agradat, voldria dir que no l’he escrit bé”, conclou.
[Podeu llegir al web del diari una llarga entrevista amb Vilaseca i l’article íntegre sobre O’Connell.]
Debat sobre l’estat del català i homenatge als que el van salvar
L’estat del català sempre té novetats editorials. A l’assaig de divulgació i debat Si m’ho permeteu. Una vida de compromís i lluita al servei de la llengua i el País (Nexum), de Josep Maria Virgili i Ortega, lingüista, professor i persona activa a les xarxes socials amb més de 75.000 seguidors, hi afegim el llibre de no-ficció Obriu pas! L’epopeia dels que van lluitar a ultrança pel català, d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), novel·lista, assagista, professor universitari i polític. El català hauria pogut desaparèixer, o ser residual, o acabar com un dialecte desprestigiat. Gràcies a un grapat de trobadors lletraferits, la llengua va evitar la sort de tantes altres llengües veïnes. Bosch ofereix una crònica novel·lada en què retrata el camí que va permetre la creació d’un idioma literari i una llengua estàndard que en garantís l’oficialitat i l’ús en diaris, escoles i oficines. Un homenatge a la gent que va salvar el nostre idioma.
L’educació per assolir l’horitzó d’una vida madura, fecunda i espiritual
Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) ja fa força anys que és un dels filòsofs més solvents del nostre país. Premio Nacional de Ensayo i premi Ciutat de Barcelona d’assaig per La resistència íntima, ara ens lliura un nou assaig il·luminador sobre el nostre camí vital en el món i la importància de l’escola en el sentit més ampli de la paraula. L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure és una invitació a descobrir, partint dels fonaments de l’educació, l’horitzó d’una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com ara lloc, ensenyament, companyia, atenció, món, cura, contemplació, creació… van mostrant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits. Cada ésser humà se’ns revela com a origen i la trobada com “una ànima que toca una altra ànima”. Esquirol fa un pas més en la seva recerca de l’essència de les coses. I ens ho mostra amb mestria.
