Set de... coherència

Les sentències haurien de compensar els desgreuges. La set de justícia, però, no sempre es resol com correspon. Hi ha sentències errònies. Ara veiem també que hi ha adaptacions amb falta de punteria. Jordi Prat i Coll és un autor, dramaturg i director teatral amb molt cop de canell intel·ligent. Li agrada l’esfera de l’excés i alhora s’atreveix a mostrar-se vulnerable amb peces d’una desesperança que fereix.

El director sempre havia demanat triar l’obra per fer la seva pròpia dramatúrgia. Carme Portaceli li ha facilitat aquest dret. La veritat és que la tria d’Els criminals deixava bastant fred perquè aquest teatre farsesc d’una denúncia quasi pueril sobre l’evidència que la justícia és ben cega podia tenir una cabriola interessant amb la mirada actual. La memòria històrica es pot buidar de contingut, la corrupció troba massa escletxes de fuita ara, els rapers que canten els abusos de la corona surten esquitxats a presó (o exili). I no cal parlar del procés i de les giragonses que encara pot fer l’amnistia a les tarimes dels jutjats més reaccionaris. Aquest Bruckner té un to descafeïnat. La proposta ha tingut un repartiment ambiciós. La construcció de l’espai també és suggeridora. El problema és que la peripècia dels personatges passa massa de pressa. No hi ha els gags que els caricaturitzin, vinyeta a vinyeta, de Rue del Percebe, 13; només un esquitx de rèpliques que demostren la pobresa d’esperit de la majoria de personatges.

En el judici i, sobretot, en el cabaret final, el castell de focs crema sense sentit. El divertit despropòsit For Evita. Una astracanada musical tenia sentit i divertia. Però, ara, no val fer aterrar a l’absurd sense sentit perquè l’equip hauria de servir per donar molta més potència al muntatge. El discurs de la hipocresia dels reaccionaris (i a l’extrema dreta se la pot convertir en nazis o en rèptils que van dominant el planeta Terra) té una sortida desafinada: sembla que l’acudit acabi sent l’eslògan.