Llevar la fosca de la incertesa

Des de la publicació d’I si ens enfonsem?, d’Irene Tarrés (Girona, 1979), han passat gairebé vint anys. La poeta havia guanyat el prestigiós premi Amadeu Oller per a poetes inèdits i la seva obra es plantejava sobre l’enderroc del Carmel, que s’havia menjat un grapat de cases durant la construcció de les obres del metro. Tarrés s’havia instal·lat al barri muntanyenc barceloní i va descriure amb força social i simbòlica el que representava viure al marge, tenir la sensació que un terratrèmol ho pot engolir tot. Des d’aleshores, ens ha parlat dels abocadors de Managua, ha fet de professora de català i ha construït una obra sense entrar en els grans enrenous de la literatura catalana fins aquest octubre passat, que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Nus de carn (3i4), un poema d’amor al seu fill en les coordenades del temps, la soledat i la maternitat. Mantenint les tankes com una estructura interna que marca el ritme del poemari, el llibre és ple de lirisme, mantenint el to tímid del seu caràcter.

Irene Tarrés construeix tots els poemes dins les resplendents formes de l’amor per a un nen de sis anys, que l’acompanya amb un violí en molts dels recitals, “en dir donar-te / a llum, llevar la fosca / de la incertesa / –empara que ens bressola / la vida en acollida”. Em falla més algun poema sobre el Procés que s’introdueix coincidint durant la gestació del nen. Al pròleg, Blanca Llum Vidal ens diu que tots els poemes de Nus de carn tenen cinc versos com els cinc oceans, com les cinc línies del pentagrama, com els cinc dits de la mà, com les cinc vocals de l’alfabet llatí, com els cinc primers llibres del Tanakh i de la Bíblia... I en són cinc per on pivota aquest intens poemari a la maternitat, a la vida en definitiva.

La intertextualitat se situa per sota d’aquesta oda intimista i introspectiva, on el llenguatge desborda la forma per dir-nos a cau d’orella que “si no et desperto / Morfeu abraça el somni / d’una altra dona / i res no m’és renúncia / –ni tan sols perdre ser-te”. És un poema impactant també per la construcció sintàctica i la lleugeresa de la vivència que descriu amb solvència. Tot fluctua de manera natural, sense els enigmes que invoca. Poemes breus rescatats d’una llibreta petita, la col·lecció que compon Nus de carn mereixeria un reconeixement per la innovació. No és la primera vegada que es toca a la literatura catalana el tema de la maternitat, però sí d’aquesta manera dolça i quasi volàtil. Tarrés trenca el silenci per oferir-nos la transcripció lírica del seu cor ple i els poemes recorden les intermitències d’un llum que marca el camí, un semàfor en les cruïlles del destí, del destí de les nostres vides, recompensades en les vides dels altres, dels que ens segueixen amb sabates petites.