Música

Crítica

El planetari musical

Com hauria de passar més sovint, aquest cap de setmana, en diferents recintes de l’Auditori de Girona, s’han viscut autèntiques celebracions siderals de la contemporaneïtat. L’aperitiu va ser divendres 24, a la Sala de Cambra, on la compositora i pianista Laura Andrés va guiar la platea en un viatge al planeta Venus, títol del seu darrer treball discogràfic. Alenades pels efectes lumínics d’un làser amb forma piramidal a l’estil illuminati, les composicions minimalistes sonaven a vegades quelcom reiteratives, però el copilotatge de la violinista Roser Loscos hi donava un excel·lent contrapunt, més virtuosístic i sacsejador.

Era dissabte, però, que hi havia la cursa principal, un al·licient marató anomenat La nit de les avantguardes sonores, que va complir integralment les seves expectatives –un reeixit vespre de somnis i temptacions– amb dues sessions força diferents entre elles, però igualment abrivades, festejadores i estèticament impressionants. La primera part constava de l’experiència immersiva Estornells, concebuda per Xavi Lloses, amb l’assistència tècnica d’Andreu Fàbregas i Ricard Alsina. Com en un ritual d’iniciació, els espectadors (que aviat ho deixaríem de ser) vam ser conduïts amb parsimònia cap a l’interior de la Sala d’Assaig del complex, on ens esperaven fums escènics, densos com boires d’Avalon. El xerrotejar preenregistrat dels ocells s’anava lentament convertint en textures electròniques, primer ambientals, després més ballables i potenciades per llums estroboscòpiques. A través de les pantalles dels mòbils, que també reproduïen sons, els presents havien de seguir unes instruccions que ens feien partícips –peripatètics i, també s’ha de dir, obedients– de l’experiència. Trencant el gel de la quarta paret o, com diríem més filosòficament, la barrera que separa la fenomenologia i l’ontologia, s’obria pas gradual de la mera recepció contemplativa a la participació enriquidora i transformadora. Almenys, així ho suggereix la indefugible pujada de dopamina.

Finalment, a dalt de l’escenari de la Montsalvatge, aquell que quedarà inqüestionablement en la memòria com un dels grans esdeveniments culturals de l’any a la ciutat: Forms, un espectacle multimèdia i experimental, amb ressonàncies, resplendors i repercussions còsmiques, signat per Playmodes i el Quartet Brossa. Els primers són un col·lectiu de disseny gràfic i recerca audiovisual amb seu a la Pera (Baix Empordà) i van establir per a l’ocasió un sistema informàtic amb seqüències d’imatgeria digital, que es projectava com un cinemascop a tota l’amplada de l’escena: una mena de matriu composicional amb línies i altres figures geomètriques que s’establien com a espectrogrames per a freqüències sonores.

Interpretant aquells algoritmes en directe com una partitura –tant des del punt de vista hermenèutic com del performatiu–, els quatre músics transformaven els signes i encunys en una peça musical de caire atonalista, secundats per tessitures electròniques amb certa tirada kraftwerkiana, a l’estil preconitzat des dels anys noranta pel Balanescu Quartet. Naturalment, hi havia algun espai per a la improvisació, però dins de certs paràmetres literalment visibles, ja que cada un dels cordòfons rebia a la pantalla un color específic i les prescripcions eren preclares –per exemple, plecs oblics per al glissando i petites creus marcant els pizzicatos–. Aquestes fesomies recordaven aquí i allà formes rescatades dels imaginaris de Miró, Klee i Kandinsky, fent memòria de l’intercanvi epistolar que aquest últim va tenir amb Schönberg, al voltant precisament de les sinestèsies entre les arts sòniques i les visuals, aquí clarament posades en pràctica amb una excel·lència irremissible: a part de novell, original i agosarada, la proposta va transparentar una ínclita solidesa conceptual i professional, tant en la part tecnològica com en el plantejament artístic.

Però més encara: els perfectes cercles acolorits rodant compassadament contra el fons negre s’intuïen com a astres i constel·lacions rondant per la galàxia, mentre les formes més complexes o difuminades podien constituir nebuloses, quàsars i espurnes de supernoves. Era, així, el mateix univers que desfilava calidoscòpicament davant dels nostres ulls, amb el quartet recreant curosament la seva música essencial. Pitàgores ja havia reclamat l’existència d’una “música de les esferes”, i avui dia, de fet (i contrariant la noció dominant que “no hi ha so al buit de l’espai”), hi ha científics com l’astrofísic canadenc Matt Russo que estudien molt seriosament la “sonificació” de l’univers i dels cossos celestes i la seva transposició en codis musicals. Per tant, és una creació que, a part del seu tarannà innovador, també sorprèn pel seu Zeitgeist i sentit d’actualitat, i que clarament va deixar la seva marca en el públic: rendit i aclaparat davant d’aquest planetari serialista, l’esplèndida nit del cosmos i la seva superbiosa revelació com a música. L’únic defecte que podem posar a aquest flamant microcosmos és que, al contrari de l’univers que representava, va ser finit, en la seva durada. Però el més important és assistir-hi, i va ser tot un privilegi.

Nit de les avantguardes sonores
Playmodes i Quartet Brossa, i Xavi Lloses
Auditori de Girona, 25 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

DANSA

El Mercat de les Flors reforça vincles enmig de les reformes

BARCELONA
Estrenes de cinema

Zombis amb zeta de zen

Barcelona
comunicació

El Punt Avui proposa un estiu farcit d’entrevistes i festivals

girona
Michel Franco
Director de cinema

“La manca de substància s’intenta tapar amb diners”

Barcelona

L’Ideal estrenarà l’exposició ‘Jules Verne 200’ al setembre amb tecnologia d’última generació

Barcelona
cultura

Mariscal presenta el seu càntir “ondulat” per l’Argilà d’Argentona

Argentona
Literatura

‘Callahan’ Ruiz es treu la màscara a ‘Insània’ per a narrar pors i traumes que el turmenten

Girona
lliurament

Albert Jané rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona
Jordi Galli
Escriptor

“El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta diferent de la que vam recórrer”

Barcelona