crònica
Notes al voltant de Bach
Fabio Biondi ens va oferir dilluns un concert de poc més d’una hora amb la base de les sonates
Hi ha alguna forma més adequada d’aproximar-se a Déu que escoltar Bach? És la música el vehicle més adequat en la transmissió? La resposta afirmativa seria abstracta a la veritat perquè el compositor alemany condensa la capacitat d’oració, la possibilitat de meditar sense ser un místic ni res semblant. De fet, Bach se situa al Barroc i aquest és un estil que destaca també pels seus excessos quan el compositor és la mesura de totes les coses. Després del concert de Bach amb clavicèmbal de Pierre Hantaï, Porta Ferrada ens oferia una segona oportunitat dins el minicicle de tres concerts dedicats al músic de Leipzig. En aquesta ocasió van convocar el violinista i director d’orquestra sicilià Fabio Biondi, que ens va oferir dilluns un concert de poc més d’una hora, amb la base de les sonates. Suant la cansalada tots plegats, cal dir. Sé que som al mes d’agost i en un moment crític de la calor intensa, però tenint el teatre auditori a la mateixa plaça –que s’utilitzava, per exemple, per anar al servei, i que té una acústica extraordinària, a més de refrigeració–, calia ficar-nos a la torradora de l’església del monestir? Són coses que no entenc. Va ser l’únic element pèssim, també pel sorollet dels ventalls, que interrompien l’exhibició del geni de Biondi.
A més de la immersió en Biondi i Hantaï, el viatge a Porta Ferrada em va servir per visitar un altre fanàtic de Bach, el pintor egarenc Xavier González Arnau, que, després de viure a la Pera, ha comprat un casalot a Celrà, on té el seu estudi acompanyat de l’arquitecta Jael Cortinach i del petit Rainer, que als vuit mesos ja apunta maneres artístiques. Xavier i Jael restauren una antiga caserna, que té vestigis romans, àrabs, romànics, gòtics i renaixentistes, a més de restes d’una petita batalla durant la Guerra del Francès a començament del XIX. Conec al pintor poeta des que era un noi apassionat. La convicció en donar-ho tot per l’art l’ha dut a una vida sacrificada, a viure a Berlín, Croàcia, Nova York i altres destins on no sempre s’ha alimentat de gambes i llagostes. Els èxits de les últimes exposicions a Suïssa i Alemanya li han permès un canvi de vida, que ha coincidit amb l’arribada del Rainer. El millor moment de la seva vida, que es podria condensar en un comentari seu sobre l’art, “ la religió en la seva accepció més primitiva: la unitat original perduda dins l’obscuritat dels temps civilitzats.” Només pels olis sobre paisatges de la ribera del Ter, González Arnau ja passarà a la història, però la seva evolució l’empeny a la lluna. M’agrada recordar el jove artista només acompanyat per l’edició integral en compactes de Bach i els llibres de Hölderlin i Rilke. Amb ell, Biondi i Hantaï, Bach encara sona més nítid.