Trenta-sis anys de literatura i anhel polític de Xuriguera conjugats en un diari pòstum
La família de Joan Baptista Xuriguera publica el diari personal de l'escriptor, que va del 1951 al 1987
El Diari de Joan Baptista Xuriguera arrenca al retorn de l'exili amb una reflexió política: «Potser en el fons de tot el plet secular existent entre Castella i Catalunya s'hi troba, no tant la incomprensió, manca de sentiments de germanor o de solidaritat mútua, com el fet pur i simple de governar Espanya. Els dos pobles accepten la fatalitat geogràfica i històrica de viure plegats, però accepten rarament d'ésser governats l'un per l'altre», escrivia el 15 de juny de 1951. Tres dècades més tard, i després d'haver anotat al diari moltes reflexions personals sobre la dictadura, la mort de Franco, el cop d'Estat i l'Estatut, el 17 de febrer de 1985, escrivia: «Però si volguéssim somiar, podríem imaginar-nos allò que fóra avui Catalunya si hagués conservat la independència, ocupant un lloc a la Societat de Nacions, amb la nostra presència plena en el món modern.»
Però on el dietari de Xuriguera és especialment interessant és en el vessant literari. Xuriguera, conegut sobretot pel diccionari Els verbs catalans conjugats, un autèntic best-seller del qual ja s'han fet 47 edicions, va ser també un narrador, novel·lista i assagista que va anar, fins a un cert punt, a contracorrent dels principals moviments dels seus contemporanis. En més d'una entrada del diari lamenta que les «capelletes» literàries i el «sectarisme» del món cultural català no li donessin el reconeixement que ell creia merèixer, de la mateixa manera que va lamentar l'escàs ressò a la seva ciutat natal, Lleida, de la seva obra. En una anotació de 1961 assenyala els seus referents literaris: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Joaquim Folguera, Alexandre Plana, Màrius Torres i Agustí Bartra, entre alters escriptors; enumeració important precisament pels que no cita: ni Carner, ni Carles Riba, ni J.V. Foix, ni Pere Quart ni, més endavant, Espriu, poetes als quals refusa diverses vegades atorgar la importància que els seus coetanis els donaven. Els clàssics del XIX, Balzac, Baudelaire, Tolstoi i Dostoievski eren els seus referents literaris. «Els altres, els moderns, em semblen habitants de la lluna o dels altres planetes que ara volen descobrir», escrivia a principi dels anys seixanta.
En el diari, del qual ha tingut cura el filòleg Josep Camps amb la col·laboració de la família de Joan Baptista Xuriguera, especialment el seu fill Pau, Xuriguera relata converses i reunions amb Rodoreda, Sagarra, Caterina Albert. Xuriguera va mantenir una autèntica admiració per Pompeu Fabra i Joan Coromines, als quals reconeix com els dos principals artífex de la recuperació i fixació de la llengua. Però, tanmateix, no deixa de remarcar les diferències de caràcter personal entre tots dos, fins al punt de dedicar alguns comentaris àcids sobre el «savi» de Pineda de Mar.
La vida personal de Xuriguera, com no podia ser d'una altra manera, també té un lloc en el diari. En les primeres entrades subratlla les penúries de la vida a Térmens (Noguera), que li impedeixen durant tres anys dedicar-se a escriure. Allà viu a la casa de la família després que el franquisme li denegués la plaça de funcionari que ocupava durant la República a l'ajuntament de Barcelona.
Hi tornarà amb la represa de la democràcia. D'allà, però, va acabar criticant l'excés de despesa i de contractació de funcionaris i l'absència gairebé absoluta de coneixements de català entre el personal d'aquella institució, fins i tot del nou, durant els primers anys vuitanta.
