“Alguns professors passarien per analfabets, en un país normal”

Estudiar per capellà era l’única manera per als fills dels pobres de culturitzar-se. Vaig anar al seminari convençut que seria capellà, fins que em vaig olorar idees renovadores, diferents de les que hi havia al seminari, i vaig plegar. I, fent de monitor d’una mena de colònies, un estiu vaig fer cap a Tolosa i vaig pensar que, com que m’interessava la filosofia i aquell és el país de Descartes, era més interessant estudiar allà que no pas a Espanya, on només explicaven una escolàstica tronada, perquè era el temps de la dictadura.

Vaig estar un temps abans de renunciar-hi fins que em va semblar que trobava el meu camí. A Tolosa vaig fer un descobriment: convèncer-me que la fe cristiana és compatible amb la dimensió transversal de la cultura moderna. De manera que la cultura moderna no porta fatalment a l’ateisme, a la mort de Déu, com deia Nietzsche, sinó que és com una trena amb diversos ramals. Algun ramal sí que porta a la mort de Déu, però només algun.

La història del cristianisme, especialment de l’Església catòlica, és una història a la defensiva enfront la cultura moderna. El catolicisme es va atrinxerar en una subcultura eclesiàstica que no va fer cap esforç de dialogar amb les idees que anaven creixent a Europa, les idees de la cultura moderna. Em vaig convèncer que la fe cristiana es podia aclimatar a això que en dic la transversalitat de la cultura moderna.

Hauria de dialogar, de negociar intel·lectualment. El francès Marcel Légaut diu que el pecat de l’Església catòlica a l’època moderna és un pecat contra la intel·ligència, perquè no va ser receptiva a idees que podien tenir la seva validesa simplement perquè venien de fora.

Vaig descobrir la modernitat. I vaig prendre consciència que venia d’un espai que culturalment encara era medieval. Al Pallars Sobirà o a l’Alt Urgell es va sortir culturalment de l’edat mitjana cap a mitjan segle XX! D’això no en tenia consciència, abans d’anar a França. Allà em vaig capbussar en la filosofia moderna. Vaig tenir un professor que em va mostrar l’interès d’una tríada de pensadors que són Montaigne, Descartes i Pascal. Els tinc davant d’on treballo [assenyala la paret on té penjats els seus retrats]. Al costat també tinc l’orla dels meus primers alumnes a la Universitat de Barcelona, de l’any 1964/65. Perquè quan vaig tornar de França havia de començar de zero. Em vaig posar en contacte amb el catedràtic de la UB Joaquim Carreras Artau i se’m va quedar com a ajudant. L’any següent es jubilava i em va proposar com a encarregat de curs, per explicar història de la filosofia antiga. Com que no en sabia gaire, vaig intentar aprendre’n, perquè no hi ha manera més eficient d’aprendre una cosa que saber que l’has d’ensenyar. Si tens respecte pels alumnes i no els vols ensarronar, és clar.

És una bona pregunta. Fa temps que vaig saber que els alemanys, que són els millors en filosofia, sembla que des de fa un parell de segles no tenen filosofia al que és el batxillerat. I pel que sembla no la necessiten. Aquí es diu que hi ha d’haver filosofia per activar el pensament crític, però aquest es pot activar ensenyant gramàtica o qualsevol cosa. Hi ha un retret que es pot fer a molts filòsofs o docents de filosofia, que és la pressa per adoctrinar. Penso que s’ha tenir més respecte per la gent i ser més honestos intel·lectualment, i deixar que la gent pensi i es decanti com vulgui. No els decantis tu abusant de la teva autoritat de professor.

Però la filosofia potser és on hi ha més la temptació. Hi ha un filòsof francès que té un llibre que es diu La temptació de fer el bé. La temptació de fer-ho bé pot fer molt de mal. Penso que és més important intentar no fer mal que no pas voler fer el bé a tot preu, perquè llavors forçaràs les coses.

No, penso que la raó i la fe fins a un cert punt són coextensives. És a dir, la raó, en filosofia almenys, sempre funciona influenciada pels propis pressupòsits més o menys inconscients. Per tant, la raó ja parteix d’una certa fe inicial. D’altra banda, el que diem que és la fe, si no tingués un mínim de raonabilitat, seria un pur so que no tindria cap sentit. Per exemple, si diem “Jesucrist era Déu”, que és la fórmula consagrada per la teologia tradicional, hi ha d’haver alguna manera de pensar-ho, sinó, és com si digués “pa-pa-pa”. No voldria dir res, si no hi hagués un mínim de raonabilitat.

S’ha de dir que de no creients no n’hi ha. El que hi ha són gent que creu coses diferents. Jo puc dir: “Jo crec en Déu”, i l’altre et dirà: “Jo crec que no hi ha Déu”, però no hi ha ningú, a menys que sigui molt curt d’enteniment, que digui: “Jo sé que hi ha Déu” o “Jo sé que no hi ha Déu”. Són creences diferents. Per tant, no és que tots tinguem la mateixa visió de les coses. El que tenim és la mateixa visió científica de les coses, això sí. Un físic que creu en Déu i un físic que no creu en Déu pensen el mateix de les coses. La ciència la fan de la mateixa manera.

Penso que té molts trumfos a la mà. Perquè això de ser ianqui i al mateix temps ser peruà i al mateix temps tenir un bon coneixement de la cúria romana, li dona moltes possibilitats. Al Perú va poder prendre contacte amb la crua realitat. I el fet de conèixer la cúria romana vol dir que la cúria no se’l menjarà. Conèixer la cúria és molt difícil. I segons qui hagués anat a parar allà com a papa, malament. La cúria és un instrument molt gros. El papa Francesc s’ha passat la meitat de la vida intentant reformar-la. Fins a un cert punt sembla que ho ha fet.

Ha donat molts signes de continuïtat. Però potser un dels indicis que permetrà d’endevinar cap on va és si es queda a viure a Santa Marta o si torna al Palau Apostòlic. Als conservadors, els agradaria que tornés el Palau. El que és clar és que quan va triar el nom de Lleó XIV és perquè ve després de Lleó XIII, que era l’autor de Rerum novarum, la primera encíclica que va formular l’essencial de la doctrina social de l’Església. El que passa és que, abans de fer aquesta encíclica, en va fer una altra que no és gaire coneguda, Aeterni Patris. Hi recomana el tomisme per curar tots els mals del pensament modern. Hi ha almenys dues maneres diferents de ser tomista: una és repetir sant Tomàs, l’altra és preguntar-se què faria sant Tomàs si es trobés en la nostra situació cultural. Penso que aquesta segona és la bona. Si el papa ho pren així, bé. Si ho pren de la primera manera, em semblaria un error.

Ha estat una sorpresa total. Una persona d’Òmnium va estar uns dies perseguint-me i dient-me que el president em volia fer una proposta cultural. Jo estava amoïnat llavors, en mans de metges. Al final, van insistir tant... Quan m’ho van dir em vaig quedar sense capacitat de reacció. És la darreríssima cosa que mai hauria somiat.

És molt generós. Jo sé fins on arribo i sé que soc igual de savi o de ruc que abans del premi. Ara m’han donat una mica de visibilitat. Però passen coses estranyes: el dia de fer-se públic el premi vaig rebre trucades del president de la Generalitat, de no sé quants consellers..., persones que es consideren importants i que no sabien ni que jo existís; ni havien de saber-ho. Ara rebo missatges com si fóssim amics de tota la vida. El gran teatre del món!

Sí. Em penso que si som una nació és perquè tenim una llengua. I la llengua és una cosa d’una profunditat antropològica extraordinària. Perquè permet expressar el pensament, però al mateix temps el condiciona i el limita. I, al mateix temps, reflecteix el fons de la personalitat dels parlants. No és igual dir “si et plau” que dir “por favor”.

Quan era jove es deia que a Catalunya –a la Catalunya estricta, ja no parlem del País Valencià o de les Illes– el 60% dels habitants eren catalanoparlants habituals. Avui diuen que és el 30%, imagina’t la reculada. Ara s’ha firmat el Pacte Nacional per la Llengua. No sé si van tard, però serà difícil de remuntar. Ja veurem què es podrà fer perquè sigui eficient.

La clau l’he après dels finlandesos. En educació, van tenir la idea que, en comptes de fer que siguin professors i mestres els que no es veuen amb cor de fer una cosa més difícil, cal que ho siguin els millors. Per tant, la clau, en tots els nivells d’ensenyament, són els professors. Em fa vergonya veure professors universitaris que són catalanoparlants de tota la vida i que parlen una mena de catanyol estranyíssim, que en qualsevol país normal passarien per analfabets. I aquí no els fa vergonya perquè no en tenen consciència.

Recordo que quan el meu fill anava a l’escola, ara té 50 anys, a vegades portava missatges del professor o de la professora, i no hi havia una ratlla sencera que fos correcta, i era el seu professor de català! Per això els finlandeses ho van encertar: que vagin a mestres els millors, no els que no es veuen amb cor de fer una cosa més difícil. Penso que tot professor hauria de ser al mateix temps professor de llengua, donant exemple de bona competència lingüística.

La meva aspiració és la independència i el progrés social. Aviat està dit. El que passa és que la independència ara no és com la que tenien els estats al segle XIX. Ara els estats han perdut moltes competències. I, per això, els que ara estan ben instal·lats en un Estat ens recomanen als independentistes que no demanem tant la independència perquè això de l’Estat és molt poca cosa... A mi això em fa pensar en el ric que diu al pobre que el diner no fa la felicitat.

Per ara, no. I segur que la meva generació no ho veurà. I la que ve darrere meu, probablement tampoc. Però és una mena de marxa llarga. Tenim un Estat que no ens estima. I els partits independentistes s’estan barallant entre ells i d’aquesta manera no anirem gaire lluny. Ara mana el socialisme espanyol. I el president de la Generalitat suposo que deu fer el màxim que pot fer, donar el seu marc de pensament. No les tinc totes.

Hi ha un núvol que aguanta però després hi ha tota una massa de ciutadans que van depèn d’on bufa el vent. Va haver-hi un moment que semblava que el vent bufava en la bona direcció i ara bufa en direcció contrària. Per tant, n’hi ha molts que en un cert moment, si se’ls hagués preguntat si volien la independència, haurien dit que sí, i ara dirien que no o s’abstindrien. Els partits independentistes continuen barallats. Predominen els interessos de partit, i per això mor la criatura.