Laura Conejero: “Em moc millor amb les emocions extremes”

Dues pel·lícules estrenades consecutivament, en què fa de mare d’adolescents que pateixen, han eixamplat els registres interpretatius d’una actriu que ha desenvolupat la seva carrera sobretot al teatre. Avui estrena Eloïse, un drama al voltant de la identitat sexual d’una adolescent dirigit per Jesús Garay. Fa tres setmanes, va arribar als cinemes Bullying, del cineasta madrileny Josecho San Mateo. Dues pel·lícules amb un grapat de coincidències, a més de tenir Laura Conejero en el repartiment: estan rodades en català, estan protagonitzades per joves actors catalans i parlen de nois que pateixen molt i molt.

¿És casual que t’hagin cridat per fer aquests dos papers tan durs?
Jo també m’ho pregunto a mi mateixa. És casualitat? M’ofereixen papers de mare: és normal a partir d’una certa edat, però fer de mare d’adolescents, i en papers tan i tan durs... Jo crec que tinc tant una part dramàtica com còmica, però és cert que a la televisió i el cinema he fet més papers dramàtics. Aleshores et relacionen amb una interpretació i unes emocions, i et donen papers d’aquest tipus. Però també he fet comèdies i coses més lleugeres i, sincerament, fins i tot crec que em surt millor.

Si et fiques molt en els papers, ho deus passar fatal...
Això depèn de cada actor. En el meu cas ho puc passar malament en algunes escenes, perquè has de buscar certes emocions. Sempre has de ser sincer, però al cinema encara més, si no, no s’ho creu ningú. Has de buscar determinats pensaments, diàlegs, sentiments... i ho pots passar malament, però també hi ha un plaer, en aconseguir expressar determinades emocions.

¿És particularment difícil interpretar emocions tan fortes com les que t’ha tocat en aquests films?
Depèn de cada actor. Jo tinc la sensació que em moc millor amb emocions bastant extremes. Tot i que és un gènere que no m’agrada gaire, jo faria molt bé una pel·lícula de terror. L’emoció de la tristesa té un punt subtil que la fa més complicada d’interpretar. Has de trobar l’equilibri, i si com passa amb el meu personatge a Eloïse, no és capaç d’expressar les seves emocions, ha de ser una interpretació mig tapada, continguda. Són emocions amb una complexitat.

¿Et va costar creure’t la ceguesa de la mare del protagonista de Bullying, la seva incapacitat d’adonar-se que maltracten el fill a l’institut?
Al documentar-me sobre el tema vaig veure que les famílies moltes vegades no s’assabenten de res fins que no passa una cosa molt grossa. Si, com el meu personatge, està en circumstàncies especials (se li ha mort el marit fa poc, ha canviat de ciutat, de feina...), té, a més, una vulnerabilitat molt clara. Hi ha situacions a la vida en què els teus reflexos no estan al 100%. A més, el noi decideix protegir la seva mare i dissimula molt bé, i la mare, que està en un moment molt dèbil, cau en la trampa.

Com t’has sentit amb aquest planter de joves actors i actrius amb qui has treballat en aquestes pel·lícules: Ariadna Cabrol, Diana Gómez, Albert Carbó, Joan Carles Suau...
Molt a gust. L’Albert Carbó, que és el meu fill a Bullying, tenia una il·lusió, unes ganes, anava preparadíssim, amb idees, li agradava discutir sobre els personatges... Un encant! Estan preparadíssims, s’agafen l’ofici d’actor molt seriosament. També he vist molt preparada la Diana, que és la meva filla a Eloïse. Són els actors amb qui he tingut més relació. D’ella valoraria sobretot la naturalitat amb què actua, les seves mirades tan sinceres i plenes de veritat.

No has fet gaire cinema, però ara has estrenat dues pel·lícules en dues setmanes. ¿Has canviat de bàndol, com Lluís Homar?
No, no crec que em passi això. Lluís Homar fa moltes coses a Madrid i ha participat en pel·lícules molt comercials, que ha vist molta gent.

¿Tens la sensació que el cinema et permet descobrir nous territoris?
El cinema m’agrada molt, em fascina, ho he de reconèixer. Però també m’agrada molt el teatre, i dues pel·lícules no crec que em canviïn la trajectòria. Tant de bo em sortís més cinema, perquè em diverteix.

¿Portes el compte de les obres que has fet amb el Sergi Belbel? He vist en un currículum teu que són 14.
Pot ser, no ho sé exactament. Ho hauria de mirar a casa.

Què us fa funcionar tan bé junts?
Hi ha una part de complicitat, una confiança que facilita les coses. L’actor quan interpreta necessita que el director confiï en ell. Amb algú que coneixes, es pot produir amb més facilitat. Amb algú desconegut pots tenir una relació intensa i interessant, però no se sap, depèn. La confiança té una doble cara. També és bo tenir experiències amb altra gent que t’enriqueixen, et posen a prova...

¿Tens preferència per algun tipus de treball? ¿Prefereixes un text del mateix Belbel, fer algun clàssic?
El que més m’agrada és canviar. Fer teatre, televisió, una pel·lícula... A vegades fas un clàssic i disfrutes, però al cap d’un temps et ve de gust una obra contemporània, amb llenguatge de carrer i sentiments que et semblen més propers...