Proust a Catalunya

Serrahima i Proust van tenir crisis asmàtiques d'infantesa

No s'acaba d'entendre com és que aquesta reedició de l'assaig de Maurici Serrahima sobre Marcel Proust ha prescindit del pròleg de Joaquim Molas que encapçalava la seva primera publicació, a la col·lecció Antologia Catalana d'Edicions 62, l'any 1971. El pròleg, fruit d'un altre article publicat a Serra d'Or aquell mateix any, quan se celebrava el centenari del naixement del gran autor de la Recherche, és una breu i documentada reflexió sobre la recepció de Proust a Catalunya o, més en concret, en la literatura catalana. Molas recorda que, cap a l'any 1918, el doctor Joaquim Borralleras, en la seva famosa tertúlia a l'Ateneu Barcelonès, es dedicava a divulgar insistentment la gran novel·la de Proust entre qui volgués escoltar-lo. Com a mínim, dos dels tertulians més pròxims, dos prosistes fecunds i apassionats, Josep Pla i Josep M. de Sagarra, es van convertir en alguns dels més entusiastes proustians de les lletres catalanes i el van començar a llegir gairebé al mateix moment que la recepció de Proust a França es començava a imposar per unanimitat i, alhora, poc temps abans de la mort del novel·lista, l'any 1922. També Gaziel i Llorenç Villalonga, tan diferents tots dos i alhora tan afrancesats, es van convertir en autèntics propagandistes de l'autor francès i la presència d'alguns dels seus temes preferits es fa evident en les seves obres respectives, tant en les assagístiques com en les narratives. Després, des de Jaume Bofill i Mates fins a Salvador Espriu, des d'Eugeni d'Ors fins a Joan Puig i Ferrater, no hi hagut cap gran autor català del segle passat que no hagi hagut de reconèixer la importància de l'obra de Proust en la literatura europea contemporània.

El crític literari, memorialista i novel·lista Maurici Serrahima (Barcelona 1902-1979) va ser uns dels més apassionats proustians de la cultura catalana. El nom de Proust i les referències a la seva obra inunden algunes de les reflexions sobre la prosa literària dels assaigs crítics que Serrahima va anar publicant als anys seixanta i setanta, tant a l'excel·lent La crisi de la ficció (1965) o al molt recomanable Sobre llegir i escriure (1966) com al seu llibre fonamental, Dotze mestres (1972, també reeditat fa poc per Edicions de 1984). Sembla que l'any 1941, just tornat de l'exili de Bordeus, Serrahima va compilar una antologia dels fragments més representatius de l'obra de Proust, per encàrrec de l'editor Josep Janés. Però la censura franquista ho va impedir i Serrahima va acabar publicant una primera versió en castellà de les seves reflexions de lectures proustianes, d'una banda, en la revista Ínsula, amb un article interessantíssim, Proust como asmático i, de l'altra, en el pròleg a la traducció espanyola de En busca del tiempo perdido que va començar Pedro Salinas, un escrit que va rebre els fervents elogis de Carlos Bousoño i que es troba a la base d'aquest Marcel Proust, el primer assaig en català publicat sobre l'autor de Contra Sainte-Beuve.

És un llibre molt personal i subjectiu, i de vegades ha estat poc valorat, però quanta gent hi ha capaç d'escriure un assaig sobre Proust que es pugui llegir amb interès quaranta anys després? Per Serrahima, l'obra de Proust és “meravellosa i trista, immensa i insuficient, però alhora única”. L'assagista parteix, en primer lloc, de la formalització i de la racionalització de la seva experiència de lectura. Els catorze petits capítols de l'assaig sobre Proust exposen alguns dels principals elements que la crítica interpretativa ha destacat de la prosa proustiana: el problema del temps narratiu, la superació per part de l'escriptor francès de les formes narratives vuitcentistes, o bé la incessant recerca d'una nova “fórmula” que, rebutjant el simple procediment autobiogràfic, fos capaç de presentar un narrador en primera persona anomenat Marcel com a projecció i imatge del “jo” de l'autor. S'hi troba també el crític experimentat que comunica al lector, amb satisfacció, com alguna de les seves antigues intuïcions de lectura, com ara l'anterioritat de la redacció d'Un amour de Swann en relació amb la resta de l'obra, van quedant corroborades pels biògrafs del novel·lista i per les més recents descobertes dels estudis dels manuscrits.

Per sobre de tot, hi apareix una interpretació personal que, segons sembla, va interessar molt al malaguanyat Benjamin Crémieux quan Serrahima l'hi va explicar: el fet que l'autor i el crític comparteixin agudes crisis asmàtiques d'infantesa permet a Serrahima entreveure que el desequilibri que l'asma provoca en la percepció de la realitat exterior pot ajudar a entendre una manera de veure i de dir les coses, entretallada, minuciosa i absorbent, que és la pròpia de Proust. És potser a causa de l'asma i de la filosofia de Bergson que Proust sap donar continuïtat a cadascun dels “moments presents” i els sap convertir en “presents successius”. És a dir, el moviment que va de la vida a la novel·la.