Cultura

Quadern de teatre

La cinquena edició del T6 ha atret més públic que mai amb uns treballs amb companyia pròpia i uns resultats artístics prou meritoris

Del Facebook al Twitter

El T6 ha atret molt públic: la mitjana de tots els títols és del 87,23%, un èxit escandalós per ser un cartell de risc

Els van batejar com a la generació Facebook, un nom que semblava modern i que ara, només dos anys després, ja sembla caduc: avança l'interès per les piulades del Twitter i, més prudent, la gent prefereix parlar ara de xarxes socials. Què ha ofert aquesta collita? Cal dir que dels sis autors, dos (Riera i Miró) han fet un camí més independent.

Excepte M de mortal, probablement per ser el que va tenir menys temps a ser ambiciós, han gaudit d'unes ocupacions que es mouen entre el 80 i el 97%. Unes xifres escandaloses per a un programa de risc.

Carles Mallol

El mateix autor parla d'oportunitat desaprofitada. A M de mortal reflexiona sobre la desgràcia de la parella d'un heroi immortal. El desencís personal és tan gran que la seva vida familiar fracassa estrepitosament. Els que havien estat els seus puntals de seguretat acaben convertint-se en els enemics, l'amor passa a odi. Mallol va cosir una trama fantasiosa original però no va donar prou gruix als personatges i la peça es desfeia lacònicament.

Marta Buchaca

A mi no em diguis amor també juga una realitat fictícia (un estat obliga les famílies que diuen que s'estimen a confinar-se als garatges). Buchaca es treu del barret un engranatge escènic que dóna més profunditat a l'acció (amb un flashback revelador) i la comèdia cobra un sentit nou. La mateixa rèplica cobra un sentit nou.

Pere Riera

Anava de tapat i és el que ja ha fet al salt al teatre comercial. Lluny de Nuuk semblava una història més d'una família benestant amb unes misèries insignificants. Però Riera desarma la família, reforça les enveges i ambicions i transforma la víctima en botxí. L'èxit l'ha dut a la Villarroel a triomfar amb Desclassificats aquesta temporada.

Cristina Clemente

L'autora s'atreveix a atacar un tema tan popular com, aparentment, prim de conflicte: la tradició d'engalanar carrers al barri de Gràcia: Vimbodí vs. Praga, més enllà de l'anècdota de les càpsules Nespresso (que dóna proximitat i realisme al treball de les comissions de festes), troba raons amagades que fan ser egoistes als personatges. A sobre, inventa un format reversible (els autors doblen amb papers antagònics); enginyosa dramatúrgia.

Josep Maria Miró

Ha estat l'autor més perseguit pels mitjans de comunicació, sense pretendre-ho. Gang bang ja va semblar que seria carn de canó mediàtica per vincular un espai d'intercanvi de sexe gai amb la visita del papa a la Sagrada Família. Probablement, la voluntat de fer prevaldre el text original, que ningú s'autocensurés (com no ho va fer el TNC ni tampoc Cultura, tot i que ho van intentar associacions religioses), va fer que no s'atrevís a confrontar el text. La peça cau i, per desgràcia de l'autor, li suposarà un esvoranc difícil de salvar. Tot i així, cal felicitar-lo per la valentia de fer una obra gens amable, quan ha tingut l'ocasió de fer un lluïment acomodatici.

Jordi Casanovas

És el dramaturg més consolidat. Casanovas s'ha atrevit a fer una peça de grans dimensions, amb un repartiment ampli, una obra molt ben construïda en què es presenten dues històries paral·leles: l'una al suburbi d'una gran ciutat, l'altra als Pirineus. Una historia catalana mou també els espectadors a escena. Potser el fil inicial de la identitat catalana resta amagat, però és indubtable que la peça atrapa des del principi. L'autor, que ha patit el salt a la sala comercial, demostra la capacitat de fer una obra ambiciosa, de gran format. La Tallers se li fa petita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.