‘Chaâbi'

De vegades, a l'estiu, l'enorme ventall de festivals dóna l'oportunitat única del descobriment; és quan, de sobte, un esclat nou s'obre i es desplega d'imprevist. La imperdonable ignorància només ens permet tastar la superfície d'una nova veu que arriba festiva, però que no deixa de ser el retaule d'una sonoritat atàvica i reconeguda, un ressò que mostra la veritat més senzilla i directa, l'origen, l'estat primigeni del que som i ens uneix. Així, el festival Portalblau, de l'Escala, presentava Kamel el Harrachi.

Kamel el Harrachi pondera una imatge d'amable seriositat, assegut, estàtic, amb un certa rigidesa, reconcentrat, aferrat a la mandola, disposat a desplegar tot un fabulós repertori clàssic, inspirat en la poesia oral heretada de la Casbah i altres epopeies beduïnes. Són cançons llarguíssimes que neixen lentes i sòbries, però que van creixent, enriquint-se, amb el ritme i la instrumentació addends. Històries essencials que esbossen la tradició algeriana i que tenen la voluntat de contar allò quotidià, l'art del carrer, la vida dels barris, l'exili i el retorn, les barreres i prejudicis. Amb cinc músics de formació clàssica, Kamel el Harrachi va demostrar, malgrat el so deficient, ser un artífex ple de talent i que canta de meravella l'estil chaâbi –gènere nacional, la vessant popular de la música culta que ve de la gran tradició aràbiga-andalusí medieval–, mostrant el que significa perpetuar la tradició festiva i popular, però introduint noves possibilitats instrumentals com el contrabaix o el banjo. El concert va tirar a curt, però va aconseguir fer saltar alguns espontanis de les seves cadires i encendre l'evident sinergia mediterrània que alguns s'obstinen a obviar.

Ignoro per què no érem a Empúries, com era anunciat. Ignoro per què érem a la plaça Catalunya, al costat d'un parc infantil infestat de canalla alegrement descordada. Perquè de tramuntanada, ni mica.