cultura

Crítica

teatre familiar

Globus

L'impressionant guirigall de criatures impacientades, que ja volien trobar-se al mig de la Lluna llepant gelats, feia predir una autèntica i encantadora festa musicoteatral per als més petits. Tanmateix, els papàs engendradors quedaven enfavats contemplant aquell potent broll d'il·lusió volàtil que crema les cares més ingènues. Així, el magnífic i radiant teatre de Bescanó, ple a vessar d'aquesta càndida escuma humana, veia fondre's la claror de l'enllumenat per encendre l'espurna del viratge imaginari...

El fabulós quadre escenogràfic prou pintava bé: una gelateria amb positura estètica dels anys cinquanta, farcida d'un replec de globus i empleats musicals que flotaven pels racons, colors a manta per distingir l'estiba de taules, tamborets i objectes disposats arreu. Una enorme pantalla projectava, al rerefons, imatges panoràmiques i acolorides d'una ciutat bonica i sana. Les ombres d'uns habitants s'hi passejaven amb relativa calma, encara inconscients del que s'esdevindria... Música! La colla
dels Pesquis irrompia en aquell cau ensucrat d'infància...

Joc escènic: catorze músics, una parella d'actors cantants, projeccions, escenografia, il·lustracions de Sebastià Serra, animacions de Jordi Caba, textos de Josep Maria Espinàs i Pau Miró, la meravellosa música de Xavier Montsalvatge i la mà mestra d'Albert Guinovart. I doncs? El fet és que tota aquesta riquesa multidisciplinària no va sintonitzar gaire bé, ni tampoc conformar l'equilibri necessari per dur l'excitada tropa de viatge a la Lluna. La verdor evident en l'encadellat i engalzar bé els diferents llenguatges es podrà resoldre en assajos, no hi ha dubte. Enllà d'això, però, hi ha un veritable problema en la mixtura dramatúrgica i el text, en la història mateixa, una mica erràtica i massa fosca, complexa, amb un llenguatge difícil que dificulta la comprensió i la tasca pedagògica de fons.

La policromia no enlluerna, però a les envistes podria fer-ho perfectament, si el relat, una mena de conte de terror, fos més simple i amè, perquè animacions, il·lustracions i especialment la música són la mar d'expressives i excel·lents.

La música és tan potent que en resulta l'autèntica protagonista; la part visual, que també hauria de ser fonamental, queda una mica com a decorat, mentre que el relat no arriba gens, en part, perquè hi ha poca gràcia expressiva i humor. La sintonia amb el draconià públic infantil fou inexistent. És de veres un espectacle familiar? Les millors escenes són sempre musicals, les cançons, que transformen l'escenari en un punt de màgia i fantasia embolcallant bé l'espectacle. Les interpretacions, en canvi, són una mica primes, i la direcció, no gens fluida, sembla entorpida pel conjunt de contrapunts i la complexitat escènica.

Viatge a la Lluna
Autors: Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart (música); Josep Maria Espinàs i Pau Miró (text).
Director: Pau Miró.
Intèrprets: Murtra Ensemble, Anna Moliner i Miquel Cobos.
El Teatre de Bescanó, 8 de desembre del 2012.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic