Orígens

Tres són els incendis de Wajdi Mouawad que prenen, nit rere nit, el Teatre Romea. Hi ha grans incendis que cremen il·luminant la fosca, d'altres acaben tan insubstancials com comencen, amb petites espurnes que van apagant-se ràpidament, i alguns deixen només un reguitzell de desolació i cendres. Incendis es balanceja en el triangle d'aquestes tipologies. Oriol Broggi diu que aquesta és una tragèdia moderna comparable a les millors de Shakespeare o Sòfocles; si això fos, em penso que no coneixeríem ni l'un ni l'altre. Incendis és una barreja d'històries lligades amb un sentit final de cerca dels orígens, un trencacaps amb aires d'intriga i misteri, potent, amb un rerefons dolorosament humà, però bàsicament invariable, i excessiu en el seu relat intricadíssim, fortament ancorat en la cultura libanesa i al pes nefand d'una guerra fratricida. És un viatge interior, on hi ha dolor, molt, però tan recalcat i redit que perd emoció.

Broggi converteix el Romea en l'espai despullat i fosc de la Biblioteca de Catalunya. Excel·lent atmosfera. Tanmateix, les més de tres hores de funció són tan esgotadores que caldria una poda sensata, decididament en la part segona, que és d'un plom considerable. La primera part, en canvi, conté moments verament fantàstics, i una esplèndida arrancada que desvetlla un apassionat interès creixent.

Incendis acaba essent una mostra irregular d'ambició i talent. Talent per part de Clara Segura, que manté sempre viva la funció i el personatge, intensa, continguda, d'una veritat colpidora; Julio Manrique vacil·la un pic, entra i surt dels personatges, no cal dir que el repte és gran, i la dificultat no manca; Xavier Boada és un actor amb unes maneres i vicis escènics tan personals que sembla un món a part, específicament amb la vena humorística, que no acaba de lligar amb el to de l'obra. Ambició en el text i en la direcció que és bona, però és una mixtura que demana innocència i dosis de generositat del públic.

M'hi sobra el fantasma pul·lulant, un element que dissipa més que aportar res; la pretesa intensitat despullada i rompuda per un seguit de dissonàncies estètiques (llengüetes de foc, boireta sorgint d'un forat, les brometes acostumades...), vestint i fent explícit el que no cal; i la desconcertant música ordinària.

La funció esgota i
complau, de la mateixa manera que tota expiació sobrepassa el dolor i comporta purificar-se. Dura, intensa, exigent, ambiciosa.