la contra
Girona, 1809
El segon centenari dels setges que va patir la ciutat està passant sense pena ni glòria
Assistim perplexos al fet que està passant l'any 2009, quan es compleixen dos cents anys de l'epopeia dels setges napoleònics que va sofrir la ciutat, sense que apreciem cap interès especial per commemorar-ho en una dimensió que transcendeixi la purament local, llevat de la publicació d'alguns llibres i actes esporàdics. Probablement no hi ha voluntat de rememorar un fet d'armes tan transcendent. Però molt més enllà de les ferides que va deixar aquella contesa, hi ha l'evidència que Girona va adquirir una fama molt solemne, fins al punt que va aconseguir que s'ensenyés a les escoles i es publiqués en els llibres d'història la seva gesta. Encara en figura el nom en l'Arc de Triomf, de París!
És cert que és una dimensió mítica. Qui, però, no explota els seus mites? On comença el mite i acaba la realitat en tants fets històrics que se'ns proposen arreu? Podem dir que és l'únic moment estel·lar en la història gironina que ha estat cantat en poemes, literatura, teatre, pintura i escultura. Publiquem un apunt de Laureà Barrau per al seu quadre Girona, 1809, on una ploma intel·ligent evoca tot el dramatisme dels vençuts quan abandonen la ciutat després de la capitulació. Els rostres derrotats d'aquells homes –avantpassats nostres– mereixerien un major enaltiment que el que hem observat fins ara. Barrau va treure apunts al natural en un bloc de dibuix, per després plasmar-los en un quadre que recull l'intens dramatisme del moment.
Tindríem el contrast del temps passat, quan es va pretendre enllaçar l'heroïcitat dels defensors de la ciutat amb la gesta dels guanyadors de la Guerra Civil, i un gironí –Valeriano Simón– que ostentaria un càrrec en el Movimiento, ho va evocar en una obra de teatre, estrenada a Girona el maig del 1951, amb el títol assenyat de La senda del deber. S'hi donen tots els condicionants per demostrar que amb el seu heroisme es defensava la «pàtria espanyola». Llavors no havien passat encara dotze anys des del final de la Guerra Civil i era qüestió d'atiar una flama patriotera que es marcia a ulls veients per la indiferència dels gironins. Per això, l'autor posa en boca del general Álvarez de Castro –quan la capitulació ja s'ha fet evident– textos com ara aquests: «No fue una empresa perdida, nuestra lucha desigual / porque hincamos la señal de la gloria en nuestra vida. / Vertimos con el deber, nuestra ascedencia española / donde la patria acrisola su futuro y su poder. Llegará aquí el enemigo, más la lucha no termina / España hacia Dios camina, y voy tras ella y le sigo / que el cielo es centro de diana adonde vamos los dos!»
Qui no enllaçaria aquesta arenga amb el por el imperio hacia Dios de les consignes falangistes?
La commemoració que esperàvem no hauria d'exaltar el fet d'armes, sinó el patiment i la desgràcia del poble gironí, instrument involuntari d'una lluita entre imperis, i veritablement el gran perjudicat i damnat en aquella guerra, de la qual li va costar Déu i ajuda refer-se.
