La intenció no basta

Hi ha moltes raons per justificar que els mitjans generalistes tinguin un coneixement superficial de les arts del circ, però a les publicacions especialitzades se'ls ha d'exigir el mateix rigor i solvència exigits als artistes. Per això el plany pel “primer anuari de circ català de la història” publicat per Zirkòlika (2011). Els primers defectes salten a la vista, perquè són de caire formal: reproduccions fotogràfiques de l'era del ciclostil, redactats imprecisos i enferritjats, falta de revisió ortotipogràfica i gramatical (“rotulador”, “sinopsis”, “pedrera d'artistes”, “56 anys a les esquenes”...), errors onomàstics (Aranzano per Aranzana, Joan Miret Kirman per Josep Miret Kirman...), lapsus documentals (fi del Rococó Bananas a La Seca, confusió d'Aurélia Thiérrée amb el seu germà James, error de datació de les jornades de circ Joan Armengol...), etc. Hi són imperdonables pífies terminològiques del tipus “màstil” per perxa xinesa o “maroma” per balancí, així com l'ús (i mala traducció) del tòpic “el més gran espectacle del món” per referir-se al circ català, antitètic del “the greatest show in the world” per història, concepció i estètica.

Un anuari és una “publicació anual que conté les informacions corresponents a un any, relatives a una institució o a una activitat determinada”, (DIEC). Els autors d'aquest anuari (els periodistes Marcel Barrera i Vicent Llorca) confonen informació amb opinió i alternen la informació –no sempre veraç per sovint incompleta– amb un tipus d'opinió que en algun cas voreja el periodisme groc, com quan parlen dels “fantasmes de la fragmentació i les fatídiques capelletes” (?), quan afirmen que “la Generalitat va reaccionar amb el pla integral a la plantada del Circ Cric el 2007” o quan relacionen La Makabra i La Central del Circ (dues falsedats documentals emmascarades de cronologia). A banda informacions esbiaixades (com els motius de la pròrroga gironina del Circ Raluy a la tardor 2011), n'hi ha de gratuïtes com “en els últims cinc anys el festival Trapezi s'ha anat desinflant a poc a poc fins que el poc aire que quedava ha fet marxar Jordi Aspa i Bet Miralta” (afirmació ja desautoritzada prèviament tant per les cròniques com per les nombroses declaracions públiques dels directors artístics Aspa i Miralta). En resum: tant de barrim-barram desacredita totalment una publicació que hauria pogut servir de base documental per a futurs treballs historiogràfics. I és que cal alguna cosa més que bones intencions.