Cultura

uadern de dansa

El Mercat de les Flors ha concentrat en quatre dies les aigües del. flamenc contemporani, obertes a integrar la mirada forana

Teixint ponts culturals

Shoji Kojima és l'exemple més brutal dels ponts transculturals

El mestissatge és en el flamenc com l'aigua al riu: de la seva adaptabilitat en depèn la supervivència i, encara més, la força que li permet de teixir ponts fluids amb cultures llunyanes.

El flamenc no ha estat aliè al procés de renovació artística dels segles XX i XXI i el festival Ciutat Flamenco, que s'ha celebrat aquesta setmana passada al Mercat de les Flors, ens ha regalat una imatge calidoscòpica de la seva vitalitat. El cant i el ball flamencs són arts vives i estan en contacte absolut amb el seu temps, de la mateixa manera que les seves arrels estan lligades a la passió, que és l'única terra necessària per fer-lo créixer i enlairar-se.

Si en un moment històric determinat el flamenc fou utilitzat com a bandera publicitària de l'Estat, i va permetre que els seus artistes sortissin lliurement per vendre aquesta imatge tipificada a la resta del món (una imatge que ha quedat incrustada i encara avui és impossible ser un ballarí espanyol i que a l'estranger no pretenguin que els ballis flamenc), també ha significat un pol d'atracció de genis i sensibilitats d'arreu cap al nostre país, a banda de turistes amb ganes de sol i castanyoles.

Podrien ser uns d'aquests turistes, però Chloé Brûlé (Canadà), Karen Lugo (Mèxic), Nicolia Morris (Jamaica) i Christine Hall (EUA) són quatre ballarines de flamenc fantàstiques capaces de crear un espectacle conjunt i coherent en pocs dies, mentre que el ballarí de butoh Andrés Corchero ha dirigit un taller al costat de la bailaora cordovesa Olga Pericet, que no necessitava etiquetes. Belén Maya ha fet la seva versió flamenca de la moda dels furrys, alhora que descobria als espectadors algunes noves dependències del teatre, i Juan Carlos Lérida (comissari del cicle de dansa) capgirava les expectatives del seu ball cap a la intimitat emborratxada. Segurament, però, Shoji Kojima sigui l'exemple més brutal dels ponts transculturals construïts a partir del flamenc, i hagi estat el protagonista de l'edició d'enguany del Ciutat Flamenco. Aquest ballarí japonès de 70 anys ha tornat a Espanya, on va viure durant més de deu anys seguint l'estela d'Antonio Gades, per revisar el disc mític de Camarón, La leyenda del tiempo, al costat del cantant barceloní Chicuelo, i després per sotmetre's a l'experiment orquestrat per l'artista Frederic Amat al costat de la màgia de Hausson. Junts, aquests quatre valents fan un viatge sense retorn que qüestiona el gènere en un ball que és eminentment estereotipat; que revalora l'experiència i la seva petja plàstica; que és també el resultat de la suma de fonts de coneixement. I que converteix la transgressió formal en experiència mística. Ole!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Judith Colell, nova presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català

barcelona

Txarango reinterpreta els seus grans èxits amb veus amigues en el disc de comiat ‘El gran ball’

Barcelona
James Rhodes
MÚSIC I ESCRIPTOR

“Mai tornaré a fer res tan important com haver donat suport a aquesta llei”

BARCELONA

La Terra és una gran habitació

BANYOLES
Fotografia

Retrat incomplet

Banyoles

Lluís Lozano surt a navegar a ‘Canta’m una havanera’

figueres

Captar allò que va ser

barcelona

La Fundació Mascort revisa mil anys de ceràmica catalana

Torroella de Montgrí

Ramon Blanch publica la novel·la ‘L’última carta’

girona