Atrapat per un lúcid histrionisme

L'actor i director Joan Frank Charansonnet (hereu del Teatre Pànic de Fernando Arrabal) recupera entrevistes de Dalí a les televisions de Nova York (anys 50), París (60), TVE (1976) i una hipotètica visita d'un equip de televisió argentí al seu estudi. És un format perillós perquè l'entrevista a escena, sovint, decau. En aquesta ocasió, l'extravagància de Dalí manté la situació a l'extrem. Llàstima que els treballs de vídeo no estiguin ben resolts perquè el motiu de la cinta (a excepció del primer i l'últim) és una anècdota massa breu que queda deslluïda.

En clau de comèdia, tot queda massa histriònic. No funciona la voluntat de mostrar un Dalí que acaba semblant un boig perquè ningú no es creu allò que diu, fruit del seu gust per la provocació i (també) d'un ego que no té aturador. És una llàstima. L'ombra final també queda mal resolta, sobrera. Dalí decrèpit, al final dels seus dies, reclama que els artistes tenen el deure de ser eterns. L'obra insisteix amb encert, això sí i lúdicament, en els tòpics de la transició espanyola a TVE, en les cantarelles de Dalí (cada cop amb un bigoti més punxegut) i en una Gala que quantifica tant el talent com el que pot cobrar de cada acció.