Els reis emèrits

De vegades tenim la sensació que tot s'acaba, d'altres topem amb la imatge agònica d'un fet extern inapel·lable; no és aquesta una forma dolorosa de sentir-se més viu? Shakespeare o el mateix Lear ho sabien a la perfecció. Potser per això van tenir descendència, tot pensant en una plàcida vellesa. Però la vellesa d'uns no és plàcida per d'altres. Tautologia que podria funcionar perfectament a la inversa. D'aquí ve Testament, el magnífic espectacle de la companyia She She Pop, una audàcia escènica capaç de fer pujar a les taules els mateixos pares.

Espectacle de caire performatiu que mescla varietat de recursos: musicals, audiovisuals, escenogràfics, lectura de textos i moviment, un cert entendriment, retrets i reflexió. Parteix
d'una idea brillant:acarar pares i fills autèntics a través d'un paral·lelisme dramàtic, el King Lear de Shakespeare. Cinc escenes fragmentades que es mesclen amb la realitat dels assajos i una voluntat de treure a la llum els aspectes familiars més pedestres de la convivència i l'amor filial. Hi veiem la vida palpable del relleu generacional on el patètic i l'egoisme no són mai elements sentimentals, més aviat intercanvi i trets econòmics. Veritats crues a les quals ens resignem gràcies al sentit de l'humor, que apareix allí on l'amor se suposa. És un examen clínic de la vida en aquell traspàs fatídic en què els pares es tornen fills, i els fills esdevenen els pares, un revers paradoxal de la vida que porta l'inevitable pas del temps.

En persones grans a l'escenari és natural que l'espectacle s'empelti del ritme vital d'aquests jubilats engrescadors i escèptics. La lentitud i la natural aparatositat de l'edat imprimeixen a l'acció un tempo molt compassat que puntualment pot resultar una mica feixuc. Tanmateix, el sensacional valor d'algunes escenes –tres són extraordinàries–, i l'esperit tendre, reflexiu i meravellós que desprèn l'espectacle valen tota la paciència del món. No és això el Grec 2012?