Francès

Avui dia, quan la majoria de la gent d'aquest país parla del francès no es refereix a una llengua romànica, sinó a una determinada pràctica sexual. Aquesta evolució semàntica, que prové de quan França era un sinònim de liberalitat en els costums, és el millor indicador de la desfeta que ha patit entre nosaltres la llengua de Ronsard.

Temps era temps, el francès va servir perquè Europa es comuniqués. Els fills de l'aristocràcia russa l'aprenien abans que la llengua materna, com a signe de distinció i també per parlar sense que els criats els entenguessin. En un dels passatges més memorables de la seva autobiografia Parla, memòria, Vladimir Nabokov es refereix amb afecte i crueltat a les institutrius belgues que els n'ensenyaven. Durant la major part del segle XX, els escriptors i intel·lectuals catalans van saber el francès, fet que explica la permeabilitat cultural de la frontera abans i després de la guerra. Al llarg del segle XX, moltes tendències van venir embolicades en francès: les avantguardes, la Resistència, l'existencialisme… Els assajos de Jacques Derrida, en canvi, ja ens van arribar després de passar pels Estats Units.

Als anys setanta, el francès va deixar de ser la segona llengua de la majoria dels estudiants d'aquest país. Avui, pocs ciutadans menors de quaranta anys saben pronunciar el cognom de l'escriptor Houllebecq sense que faci vergonya sentir-los (sense que faci vergonya, és clar, a la gent que encara ens recordem del mètode Perrier). Un professor d'institut em comentava que va organitzar una trobada d'estudiants de banda i banda dels Pirineus. L'objectiu era que, encara que provinguessin de dos estats diferents, s'adonessin que tenien una llengua comuna que els permetia entendre's. Doncs bé, a l'hora de la veritat va resultar que els estudiants no utilitzaven el català, sinó l'anglès. Mais qu'est-ce que c'est?

Gran part del que sabem de França no prové de fonts franceses sinó de les pel·lícules nord-americanes, que han inventat un París de postal, d'un romanticisme beneitó, poblat per taverners amb moustache, flâneurs enamoradissos i brunettes apassionades. An American in Paris, Funny face o Midnight in Paris són versions del mateix conte de fades.

Com que el francès ha deixat de ser una realitat pròxima, ha esdevingut vintage. Fa l'efecte que tot el que ve de França és chic, té un aire charmant, un je-ne-sais-quoi que el fa superior. Avui dia tenim un grup com Anna Roig i L'ombre de ton chien, que inclou en el nom un vers de la cançó de Jacques Brel més ploranera dels anys del francès obligatori. Som lluny dels temps en què la Nova Cançó bevia directament de la chanson, i la consagració consistia a tocar a la sala Olympia de París. En el camp literari s'ha produït un relleu semblant. Als anys setanta, Biel Mesquida encara podia incloure pàgines senceres en francès als seus llibres, igual com ho feia Tolstoi un segle abans. Avui dia, en canvi, a més d'un li pot succeir el mateix que a Antonio Banderas a la pel·lícula Two Much: que quan algú esmenta el poeta Rimbaud, pensi en el personatge Rambo.