La vida és darrere les portes

L'adaptació que ha fet Daniel Veronese de La gavina de Txèkhov escapça sense manies les escenes de major acció i, així, permet que els actors centrin l'actuació en les raons i les conseqüències d'aquells actes. I és que Veronese pretén reforçar en Txèkhov la reflexió sobre la condició humana. Com a director, exigeix una entrega absoluta i, també, que a l'escena es destil·li vida. Un repte interpretatiu que no sempre s'aconsegueix. Sense voler generalitzar, els actors argentins presenten uns treballs dels quals cal aprendre.

La versió que es pot veure a la Sala Fabià Puigserver (i que té signada una àmplia gira per tot l'estat espanyol) pateix de la dificultat que a l'escena hi aflori veritat. Aquesta és una alquímia que no té una fórmula d'èxit. Certament, els personatges tortuosos de Txèkhov són difícils d'aixecar. Potser per això Marina Salas, que té quasi l'únic paper valent, perquè lluita pel que desitja, aboca alenades fresques a l'escena, impulsiva i compromesa, i doloroses en comprovar que tot i la seva aposta decidida res no ha estat com ella pretenia. Els altres malden per ser cínics o evitar que ningú els faci mal i anar vivint vés a saber per a què una vida equivocada. El plantejament, molt cerebral no convida a generar empaties ni identificacions. Que en escenes dramàtiques hi hagi espectadors que riguin (i no un riure nerviós, sinó ample, còmode), indica que hi ha algun codi que no s'ha sabut revelar a platea. L'obra, doncs, no acaba de rodar mai. Tot i els talls, es fa llarga perquè resulta lenta, que s'entrebanca, no creixen la majoria de personatges. En el fons, el problema és que queda només la lectura poètica que Veronese ha fet de Txèkhov. Però un vers sense ànima, és una porta que no s'obre. La vida s'hi amaga al darrere. Llàstima.