La caricatura del geni

Darrerament sembla com si un gran actor només demostrés la seva vàlua quan és capaç de posar-se a la pell d'un personatge de gran popularitat i pot arribar a fer-lo creïble. Per a Anthony Hopkins posar-se a la pell d'Alfred Hitchcock era, des d'aquesta perspectiva, un gran repte. Havia de modelar la figura de l'home gras, acomplexat, gelós, cínic, sàdic i flegmàtic. I alhora arribar a donar una imatge convincent d'un gran creador que va saber convertir-se en personatge. La veritat és que el punt d'exageració des del qual Hopkins compon la figura de Hitchcock fan tirar enrere qualsevol espectador. La seva interpretació no fa més que trencar tota empatia i frena constantment el plaer d'una pel·lícula. En canvi, la composició que Helen Mirren fa d'Alma Reville –l'esposa del mestre del suspens– funciona a la perfecció, probablement perquè és una imatge menys coneguda.

Si emfatitzem el factor interpretatiu d'una pel·lícula com Hitchcock, de Sacha Gervasi, és perquè la resta de la pel·lícula té un interès limitat. És cert que per a un cinèfil poder arribar a veure una obra de ficció sobre el procés que va envoltar el misteriós rodatge de Psicosis pot resultar atractiu. També és cert que la trama mostra com la pel·lícula va ser una opció personal del director en la qual va invertir part de la seva fortuna i que el rodatge va coincidir amb una curiosa crisi sentimental.

Tot plegat podria tenir un clar atractiu, però el costat paròdic i poc eficient de la trama acaba convertint la possible reflexió sobre un apassionant acte creatiu en una història sobre la gelosia que el creador frustrat sexualment tenia de la seva esposa i del guionista amb qui escrivia. Hitchcock acaba essent una pobre caricatura d'ell mateix.