Descrèdit de la fotografia

Postfotografia

A què anomenem post? Un prefix comodí que s'empra per definir el que ve immediatament després d'un fet o fenomen que coneixem i que encara podem definir des d'unes característiques que no en transformen la seva naturalesa. Potser també serveixi per explicar quelcom que manté els trets del que coneixem, però amb mutacions o variacions constatables que obren incògnites de futur. Així, parlem de postmodernitat, postfeminisme o posthistòria, però ara també de postfotografia: la fotografia en l'era d'internet i la telefonia mòbil. L'ús i circulació de la imatge per sobre del contingut, la pèrdua de valors com l'autoria, el descrèdit de la fotografia com a veritat i el canvi de paradigma que suposa la fotografia digital ens empeny a reconèixer la banalització i la recuperació de categories considerades amateurs, com les fotos d'àlbum o l'estètica polaroid, que han pres una posició hegemònica en el context de la sociologia de la imatge i de la comunicació.

Fotografia 2.0

Joan Fontcuberta obre una reflexió a l'entorn de la fotografia 2.0 en el context de la segona revolució digital, amb l'exposició From here on a l'Arts Santa Mònica, i Obra-Col·lecció a la Fundació Fotocolectania, amb la complicitat d'altres comissaris, com Clément Chéroux, Erik Kessels, Martin Parr i Joachim Scmid. Un antecedent ja el trobem al llibre La cámara de Pandora. La fotografía después de la fotografía, un títol en el qual ressona una de les primeres exposicions pioneres que ja es van plantejar el fenomen de l'erosió de la funcionalitat documental de la imatge i la crisi creixent de la seva credibilitat: Photography after Photography (1996). El mateix Fontcuberta ens ha cridat a descobrir l'engany de la fotografia i el seu caràcter mentider amb les seves ensarronades provocadores.

Democratitzar la imatge

La hiperaccessibilitat d'imatges i la seva hibridació en transforma el llenguatge, cosa que ha provocat la renúncia a alguns valors clau de la seva identitat, com la veritat, la durabilitat o la memòria. La pèrdua d'aura de la fotografia en relació amb el seu ús massiu anunciada per Walter Benjamin troba el seu contrapès en la valoració del vintage. Fa temps que l'art conceptual va descobrir que la imatge era més important per la seva qualitat reproduïble i comunicativa que per la seva estètica, mentre els fotògrafs encara buscaven l'artisticitat de la fotografia com a llenguatge específic. Per als qui vinguin del món conceptual basat en la cultura de la imatge en general, el fenomen no és més que una prolongació del camí iniciat de la dissolució de la imatge en el que és real. Els qui havien defensat el llenguatge pur de la fotografia com a creació segurament sentiran que es tracta de postfotografia. La reflexió és bona, però la novetat queda en dubte per un display clàssic, de foto impresa i cartel·la a la manera museística més típica i tòpica, cosa que indica que no ha canviat la nostra manera de mirar i exhibir la fotografia.