Més que una festa

L'autèntica música –la que no només ens emociona, sinó que ens descobreix tot un món de sons meravellosos– no és fàcil que ens arribi cada dia. Però hi ha conjunts, figures, concerts que, quan apareixen, ens proporcionen una veritable festa. Això és el que va passar divendres en la inauguració del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. L'Arpeggiata, un conjunt que ja havíem tingut la sort d'escoltar i contemplar fa uns anys a Torroella en un espectacle de tarantel·les, ens va oferir una sessió musical inoblidable en la qual la música de Monteverdi, Biber, Merula, Mambrini, Casalonga i altres autors dels segles XVI i XVII, acompanyada excepcionalment de la fresca i sàvia veu de Núria Rial, ens va regalar el Viacrucis. Representació de la passió de Crist. Si hem de lloar la gran cantant en què s'ha convertit Núria Rial, no menys hem de destacar les virtuts de Lucilla Galeazzi, o les de l'extraordinari quartet masculí de música tradicional corsa Barbara Furtuna, la dansa que il·lustrava alguns dels números de l'obra i, sobretot, la direcció de Christina Pluhar. Dos aspectes de l'espectacle van ser també un deliciós regal per al públic, o almenys concretament per a mi: l'ús savi de la percussió i el mestratge de tots els altres instrumentistes (vent, salteri, orgue, contrabaix i cordes pinçades), però destacaria –sense oblidar ningú del conjunt, que, juntament amb les veus, formava un dels més interessants d'aquest tipus que he escoltat en els molts anys que fa que em dedico a la crítica musical– la gràcia, la frescor i l'elegància amb què anaven unides la música mal anomenada sàvia i la tradicional (és que oblidem que la «sàvia» és la filla directa d'aquesta última?). La tradicional, com ens van ensenyar divendres els músics d'aquest conjunt, quan és executada per autèntics músics, com passa en aquest cas, no té res a aprendre de la «sàvia», i aquesta última té molt a aprendre de la potser massa oblidada i menyspreada amb l'adjectiu popular, que és la mare de totes les músiques.

Per a un compositor, com ara jo, és una veritable lliçó, el que va suposar aquest magnífic concert inaugural del festival torroellenc. Si arribéssim a cantar amb tanta autenticitat, si arribéssim a imaginar intervencions com les de la percussió amb què començava el concert i la seva presència més discreta però sempre sàvia al llarg de tota l'actuació, sens dubte hauríem guanyat molts graus de sapiència en l'exercici de la veritable música, la que divendres va obtenir un èxit que rarament atorga el públic amb tan prolongades ovacions i que van obligar L'Arpeggiata a regalar dues precioses obres més. Atenció a Núria Rial: és, sens dubte, un valor a l'alça, tot i que ja ha assolit l'alçada d'una autèntica professional.