Incommensurable Mercè Arànega, de nou

El Goya encadenarà l'èxit d'El nom amb l'estrena de Bona gent. L'agilitat a adquirir els drets d'una comèdia àcida, estrenada fa només dos anys a Broadway, es completa amb una direcció molt àgil i una interpretació que, globalment, és de nota. Si Àlex Casanovas és la imatge convincent d'un nen de l'extraradi de Boston que ha prosperat i s'ha situat de metge pediatra, Mercè Arànega és, de nou, incommensurable. La cartellera catalana, mancada de referents femenins des de la desaparició d'Annita Lizaran, li cedeix el tron. Torna a ser brillantment divertida i dramàtica, com en un altre personatge en crisi (tot i que en aquest cas era socialment antagònic): la dama de l'alta aristocràcia mallorquina de Mort de dama (TNC, 2010).

Veronese ha fet que es mengin les pauses d'entre rèpliques, cosa que aporta una gran veracitat a l'escena. Són uns personatges que es revelen contradictoris (tots amaguen cartes i mostren una veritat que no saben ben bé si n'és tant, de consistent).

Margie Walsh veu que el seu món poc ambiciós, sense gaires encants, s'ensorra quan l'acomiaden de caixera del súper. L'amiga que l'acull en un piset a ella i a la filla disminuïda (que no surt per a res a escena) li pregunta com li pagarà el lloguer. De sobte, apareix un antic amic de la colla que ha prosperat. I, esperonada per les altres companyes de partides de bingo, li recomanen que li demani feina. La curiositat va creixent. El públic viu la sorpresa pràcticament a la vegada que els personatges. De fons, la pregunta de si tothom té el que es mereix o si el treball i la determinació ajuden a prosperar. Quin paper hi té la sort? El que és evident és que l'humor càustic de Margie (mai se sap si innocent o amb mala llet) és un bàlsam a l'obra.

La producció ha volgut lluir també d'escenografia giratòria. Es mostren els canvis als ulls de l'espectador per a més espectacle. Però sobta que aquesta maquinària no sigui capaç d'acollir el magatzem del súper o el bingo. Llarga vida a la Bona gent!