Sense cultura

DE. CARA. A. LA. GALERIA

montse frisach

Comiat agredolç

El galerista Ferran Cano tanca els seus locals de Palma i Barcelona

Parlar amb Ferran Cano és com tocar de molt a prop la història de l'art del nostre país dels últims 40 anys. Es congratula d'haver estat gran amic de Joan Miró, qui el va ajudar a exposar grans artistes d'aquí i de fora en el moment de la represa cultural a les Illes, a principis dels 70. També d'haver estat el primer galerista de l'adolescent Miquel Barceló. O que a la seva galeria de Palma es presentés el I Congrés de Cultura Catalana a les Illes el 1975. O d'haver organitzat la primera exposició individual d'obra visual de Joan Brossa. Aquest home catalanista i entusiasta de l'art, que encara confessa sentir una certa nostàlgia dels anys de combat per la represa cultural i política en el tardofranquisme, està a punt de fer 73 anys i ha decidit que es retira. “Sempre havia pensat que era massa jove per retirar-me, que podria durar 1.000 anys, però m'equivocava”, assegura amb un cert to agredolç. Amb la seva retirada, al juny Ferran Cano deixarà enrere dues galeries emblemàtiques: una a Palma, oberta des del 1973, i una altra a Barcelona, des del 1989.

Cano va estudiar a Barcelona i quan va tornar a Mallorca va decidir obrir una galeria, primer amb el nom de Quatre Gats, en homenatge precisament a l'esperit de modernitat del grup d'artistes que es reunien al cafè barceloní. Els padrins van ser de luxe. L'escriptor britànic resident a Deià Robert Graves va fer l'escrit de presentació de la galeria i Joan Miró, el logotip. “La galeria estava molt polititzada. El mateix nom de Quatre Gats ja era revolucionari i, a sobre, tot ho fèiem en català.” Entre els artistes que van exposar a la sala hi havia noms com Tàpies, Beuys, Clavé, Català-Roca, Antonio Saura, Josep Lluís Sert, Warhol, Jasper Johns, Ocaña o el mateix Miró. “Ho combinàvem amb gent jove de Mallorca i Catalunya com el Barceló, els germans Tarrida o el Joaquim Chancho, que agradava molt a Miró”, recorda Cano. Durant una exposició d'homenatge a Alberti i a Blas de Otero, la galeria va patir un atemptat de l'extrema dreta.

A mitjans dels 80, però, Cano va deixar d'exposar noms consagrats per concentrar-se en els joves. “Va ser en Barceló qui em va convèncer d'enfocar la galeria cap a les fires i així ho vaig fer.” El resultat de tot plegat és que la galeria Ferran Cano ha participat més de cent vegades en fires internacionals. El 1989 va obrir local a Barcelona: primer al carrer Fussina, el 1994 a la plaça dels Àngels i el 2008 a la plaça Duc de Medinaceli, just on l'entrevistem durant una de les darreres inauguracions que viurà la galeria.

Eclèctic
“Quan vaig obrir, el valor suprem d'una galeria era tenir una línia molt coherent. Nosaltres, en canvi, érem incoherents, eclèctics. Em vaig quedar tranquil quan Miró va dir que l'important era que l'art avancés en totes les seves línies.”

“Joan Miró va ser qui més suport em va donar”

Miró o Picasso? Ho tinc0 molt clar: per raons subjectives, Miró, que és la persona que més suport em va donar amb la galeria.

Un segle de la història de l'art? El XX, sobretot el París dels anys 20 i 30.

Un poeta? Robert Graves i Rosselló-Pórcel.

Un músic? El jazz de Nova Orleans.

Una obra d'art molt estimada? 'Aidez l'Espagne', de Miró.

Una obra d'art que mai no es vendria? Totes les dedicades.

Una ciutat que representa l'art? Barcelona.

L'art ha d'estar subvencionat? Mentre ho estigui en els països que ens envolten, sí.

Per què s'hauria de comprar art? Pel seu valor d'ús, no tant pel seu valor de canvi. Per la satisfacció i plaer que et dóna.

Com seria el món sense art? Molt trist.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.