Reclamant autoria

Chic es va presentar a Cap Roig amb un featuring Nile Rodgers desconcertant de partida. Si Nile Rodgers és Chic –i en preserva l'essència després de la mort de Bernard Edwards–, és estrany que aparegui com a convidat a la seva pròpia festa. Després, en el concert, tot va quedar clar: gairebé la meitat del repertori de la nit van ser cançons de Madonna (Like a virgin), David Bowie (Let's dance), Diana Ross (I'm coming out, Upside down), Sister Sledge (He's the greatest dancer, We're family, Thinking of you) i la francesa Sheila & B. Devotion (Spacer), grans èxits en el seu moment i, alguns, clàssics per sempre, que Nile Rodgers ha compost i/o produït, amb o sense Edwards. Per això, al final, ell va fer una última constatació: «Sóc l'autor d'aquestes cançons, toco la guitarra i em dic Nile Rodgers.» Fart que s'oblidi la seva decisiva contribució a aquestes cançons, Rodgers es reivindica i en reclama l'autoria, tot i que l'espectador no previngut pot acabar mig perdut («Però aquesta no era de Madonna?»).

Un cas molt clar és la fusió que Rodgers ha cuinat a partir del seu Soup for one –tema de Chic per a la banda sonora del film homònim– i la cançó Lady (hear me tonight) dels francesos Modjo, un èxit de l'any 2000 que citava Soup for one a través del sampler. És la manera que Rodgers té de dir-nos: «Mireu, fins aquí arriba la meva influència.»

Evidentment, a la cita no hi van faltar els grans èxits de Chic: el concert es va obrir amb Everybody dance i Dance, dance, dance, del primer disc (1977), va seguir amb I want your love, del segon (1978), i va deixar per a la recta final Chic cheer, My forbidden lover i la molt esperada Le Freak, abans d'un únic però llarg bis amb la cançó que Rodgers va presentar com a la seva favorita: Good times. Rodgers va fer sortir a ballar el director del festival, Martín Pérez, i ell mateix va recitar un fragment de Rapper's delight, punt de partida del hip-hop modern basat en la línia de baix de Good times, que també va inspirar John Deacon –present a l'estudi quan es va gravar Good times, segons Rodgers– per crear Another one bites the dust de Queen. Good times va acabar derivant cap als ritmes llatins que Rodgers coneix bé: el seu pare va ser percussionista de l'orquestra de Xavier Cugat.

I cal parlar de la banda, l'excepcional formació d'aquests Chic del 2009: l'orquestra perfecta per a les partitures de Rodgers & Edwards («Som com els Steely Dan negres»), que no fa oblidar el trio instrumental original amb Tony Thompson a la bateria, però permet somiar en la continuïtat de Chic. Dues excel·lents cantants més una tercera veu femenina amb caràcter, la de la també teclista (Sweet) Cherie, i una secció rítmica imponent, amb un bateria que també fa de Bowie a Let's dance, són el més destacat d'un grup cohesionat, que, a més, es va mostrar molt proper i simpàtic amb el públic, durant i després d'un concert simplement inoblidable.