Com un anell al dit

Àlex Rigola torna al seu Lliure amb una petita perla, un conte de Roberto Bolaño explicat des de l'opció més minimalista. Sembla que Rigola tingui molt ben presa la temperatura de la literatura
de Bolaño, perquè després d'aquell fantàstic 2666, una veritable catedral literària i, posteriorment (amb l'ajuda de Pablo Ley com a dramaturg) també escènica, recupera un petit conte i el converteix en tota una bíblia humanística. Que siguin rates o persones els membres d'aquesta comunitat, és decisió de l'espectador, que pinta com vol l'escenari a imaginar.

Pepe, El Tira, és un ésser solitari, que com un Bartlevy qualsevol vol passar per la vida sense fer gaire soroll ni molestar gens. Fer bé el que se li ha encarregat, i prou. Una vida poc ambiciosa però assumible. Joan Carreras és aquest policia, més conegut per la seva tieta artista (Josefina, La Cantora) que per la seva feina diligent. No li molesta. Bolaño aprofita la flaire d'un personatge de Kafka per modelar El Tira. Rigola ha descartat buscar-hi textures o ampliar el relat amb aquest altre personatge aparentment, tan suculent. S'ha concentrat en el conte i no ha volgut sortir de quadre. L'aposta és per les coses petites. Rarament, Carreras i Andreu Benito (el seu antagònic, que l'escolta i remata les altres veus del conte) s'aixequen de
la cadira. No cal, tampoc. Amb la veu i el micròfon despleguen matisos i il·lustren unes clavagueres llardoses, pudentes, perilloses. Quan Carreras parla de l'art de Josefina ho fa amb la paraula algo, un mot que converteix el cop de veu en un volum quasi tangible. Magistral.

Rigola és el millor ambaixador de Bolaño al
teatre? En tot cas, Bolaño és, junt amb Shakespeare, un refugi
en què Rigola s'hi sent confortable i el públic ho nota i ho disfruta.