Un perfil més tècnic
Un dels motius de més orgull de la casa Focus va ser la decisió de cedir la direcció artística dels seus teatres (el Romea primer i, més tard, el Villarroel, el Goya, i Latina de Madrid) a artistes, fossin directors, dramaturgs o actors, o tot una mica. El cert és que la fórmula va funcionar durant anys, fins al punt que Calixto Bieito, Carol López o Josep Maria Pou han consolidat una carrera gràcies a les produccions de Focus. Agafar Manrique va ser una nota encertada. Havia sonat com a alternativa al Lliure, abans que Lluís Pasqual demostrés el seu interès al seu teatre matern.
Ara, el panorama ha canviat notablement. Focus ha llogat per un any la sala de Madrid. I Borja Sitjà i Tània Brenlle responen millor al paper de programadors que artistes. Daniel Martínez admet que ha canviat el perfil, però assegura que no tremola pel cartell perquè la línia de cada sala continua en ferm. És cert que aquests nous directors no aportaran creació pròpia, però també que el programa podrà ser molt més transversal i incloure propostes que, potser amb determinat artista al capdavant, no es filtrarien. El Romea és la nau capitana de Focus, però també ha marcat pautes als teatres públics. Poc després de l'entrada de Bieito, el Lliure fitxava ÀlexRigola (canvi generacional) i el TNC donava pas a Sergi Belbel. Focus és una empresa privada que avui manté actives fins a dinou produccions (18 en cartell i una en procés d'assaig), unes xifres que difícilment poden presentar altres centres de producció. I, evidentment, continuen clamant que l'increment de l'IVA mina el futur de les empreses. Focus va perdre mig milió la temporada passada. D'altres van morir.
