la crònica

Leonard Cohen, el poeta místic de la catarsi

Hi ha uns versos de Vicent Andrés Estellés que alerten sobre el perill de no adoptar una actitud vigilant davant els aspectes materials: «Qui pot mirar a la lluna amb una mirada franca? És un luxe innecessari. Si la mires, et fotran un gavinet per l'espatlla, et robaran la cartera, la muller i l'esperança.»

Leonard Cohen, que sempre ha manifestat més interès per l'esperit que pel diner, estava mirant la lluna amb una actitud monacal quan la seva representant el va plomar. Tot i que havia assegurat que no pujaria mai més a un escenari, Cohen, a punt de complir setanta-cinc anys, torna a la carretera per refer-se econòmicament amb una bona tongada de concerts.

Potser el retorn de Cohen a la vida nòmada del cantant en gira es deu a motius financers, però dissabte el cantautor quebequès va donar proves al festival Jardins de Cap Roig que se sent molt a gust comunicant-se amb el públic des d'un escenari. Tres hores va durar l'actuació del seu retrobament amb Catalunya, on no cantava des del 1993. Segurament mai no s'havia vist en aquest festival un recital tan complet i tan llarg. Tres coristes i sis músics excel·lents, entre els quals va sobresortir el guitarrista barceloní Javier Mas, van acompanyar Cohen en una nit en què en un procés alquímic la bellesa de l'art va cremar el dolor exposat en moltes cançons.

A la primera part es va poder veure més el Cohen madur, que a la segona meitat de la seva carrera de cantant, atret pels sintetitzadors, s'expressa component musicalment segons unes pautes estètiques cada vegada més pròximes a les estàndards del pop. A la segona part es va poder veure més el Cohen jove, que a la primera meitat de la seva trajectòria, amb una certa austeritat musical, converteix en salmòdia els seus desenganys existencials i emocionals.

El bloc que va formar amb les revisions de Suzanne, Sisters Of Mercy, Hey, That's No Way To Say Goodbye i The Partisan va aportar els moments més emotius de la vetllada. La tanda de bisos, amb set peces, va ser especialment generosa i es va obrir amb una versió impressionant de So long, Marianne.

Ple d'elegància i de respecte, Cohen és un cavaller que té un gest de reverència cap als seus músics cada vegada que en un passatge instrumental llueixen la seva tècnica. A Cap Roig, es va treure literalment el barret en diverses ocasions davant els seus companys d'escenari , es va moure amb sentiment i va agenollar-se en els moments que va cantar amb més força.

Manuel Vicent diu que una de les poques coses que pot fer un home provecte és estar prim. Cohen està molt prim i, fidel al seu nom monàstic, passa llargues etapes en silenci. Potser per això emociona tan profundament quan de tant en tant parla i canta.

Irònic i transcendent, amb la mirada eremítica de qui despulla la seva ànima mentre explora la follia del món exterior, Cohen és encara abans de tot el poeta místic de la catarsi, el mag que transforma la tristesa en un esclat potent d'energia com ho aconsegueix amb Dance Me To The End Of Love, el preciós tema de benvinguda al públic, basat en una antiga melodia que els jueus entonaven camí de la mort als forns crematoris nazis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.