Magistral

Com si fos una partida d'escacs, la trama d'El chico de la última fila segueix un guió amagat que respon molt bé al que exigeix el professor de literatura al seu alumne avantatjat: el final ha de ser imprevisible però coherent amb la raó dels personatges. Per sobre, l'estranya relació que un noi estableix amb el seu company de classe (a qui ja espiava des del parc mesos enrere) i amb el mestre (a qui convida a saltar-se totes les normes pedagògiques perquè l'acabi apreciant com un fill). De fons, molt de subtext que revela la ridiculesa de la família de classe mitjana, la decrepitud de l'art davant del fet quotidià implacable o l'enèsima denúncia d'un sistema d'ensenyament que genera massa, però no intel·ligència.

És un text que permet reconciliar-se amb Juan Mayorga perquè és viu i batega el carrer alhora que salpebra la sessió amb trigonometria, però, sobretot, els punts de vistes de personatges literaris com Bartleby, el capità Ahab, o l'Ulisses (sigui el de James Joyce o el d'Homer). Els personatges són complexos, amb unes llums i ombres que els fan molt humans. Hi ha un aire molt fresc, tot i que pugui fer pudor a podrit, que no es veia, per exemple, a El crítico (un text també de Mayorga, amb bons girs i reflexió, però amb un ritme massa lent per a atrapar el públic).

També la mirada del director és molt propera. D'entrada, convertint l'espai en una gran aula. I convertint l'encendre i apagar els llums de taula en salts d'espai i de temps immediats. Eficaçment cinematogràfic. Finalment, cal destacar l'entrega dels actors. Se l'han fet seva i, si bé potser pot sonar una mica bruta per la interpretació d'algun actor, això li dóna una veritat exquisida, aquest cop perquè es parla d'uns éssers solitaris i derrotats com tot ciutadà d'avui.