Els Set Pecats Catalans
Josep-Lluís González
La ira
Aquest és el tercer dels set articles dedicats a ‘Reflexions a les portes de la independència', que el doctor en filologia anglesa Josep-Lluís González planteja des d'un punt de vista cultural en el seu sentit més ampli
Som un poble d'anarquistes, botiguers
i almogàvers
Som una nació emprenyada amb el món i amb nosaltres mateixos
L
La ira té moltes manifestacions i pot esdevenir virtut. De fet, la dissidència és una forma d'ira necessària per al progrés de la humanitat perquè, sense qüestionar l'‘statu quo', no avançaríem mai en temes polítics ni socials
La tradició popular catalana conté exemples d'ira, d'odi i venjança
Llamps i rellamps! Trons i xàfecs! Pedra i calamarsa! Aquest és l'esperit furient d'un pecat amb tan mal geni que ni l'innocent article determinat no gosa acostar-s'hi, incomplint així les normes més bàsiques de l'apostrofació: la ira, aquell profund sentiment d'odi o rancúnia que ens incita a venjances, bregues i guerres.
En aquest sentit, hem d'admetre que els catalans som una nació emprenyada amb el món i amb nosaltres mateixos. Un poble de balls de bastons i sabres, de bombes al Liceu i Setmanes Tràgiques, de gota freda i llevantades, malauradament caracteritzat per un caïnisme bíblic que treu el cap a les grans institucions del país, ja siguin esportives, polítiques o culturals, per no parlar de les reunions de comunitats de veïns en què el malparit del quart primera sempre salta amb uns estirabots tan absurds que el sopar se'ns posa malament.
Ira i reïra de Déu! No sabria dir si una deïtat impersonal pot arribar a sentir aquesta fúria tan humana, però és evident que els llibres sagrats de la tradició judeocristiana van plens de revenges divines en forma de plagues, diluvis universals i hecatombes. El mateix Jesús en va fer bandera quan, veient la cova de lladres en què s'havia convertit el Temple de Déu, en va foragitar els canvistes i comerciants a fuetades, va capgirar les seves taules i cadires, i va escampar per terra els diners que hi havia amb una còlera evident. Jo, petitburgès de comarques, sento esgarrifança per una acció com aquesta, però estic segur que els okupes barcelonins s'inspiren en aquest fragment evangèlic cada vegada que cremen caixers automàtics o llancen ous a la façana de la Borsa.
Un dels textos antics més punyents en aquest context és un document jurídic de finals del segle XI en què Guitard Isarn, de la Vall de Cabó a l'Alt Urgell, declara que els Arnau han trencat el seu jurament de fidelitat com a vassalls seus i són culpables d'una sèrie d'infàmies i greuges. A mi no em colpeix tant el contingut del document com el llenguatge ben viu que hi fa servir l'autor. Hi ha un paràgraf, per exemple, en què repeteix una desena de vegades rancur-me (forma verbal de primera persona que significa “em queixo”, “tinc disgust”), i és aquesta violenta insistència de martell de forja el que mil anys després encara ens fa sentir l'odi primigeni i insondable d'un senyor feudal.
Al món dels trobadors no tot era desig carnal entre dames de la cort i els seus cavallerets, sinó que també hi trobem històries de venjança i de mort com la de Guillem de Cabestany, assassinat pel marit gelós de madona Soremonda, la seva estimada. De fet, hi ha tot un gènere, el del sirventès, dedicat a l'expressió de la ira a través de la satirització dels enemics. El paradigma d'aquest fenomen és Guillem de Berguedà, que escrigué poemes plens de malvolença contra el seu veí Pere de Berga i, sobretot, contra Ponç de Mataplana, que va ser ridiculitzat per la seva lletjor física (tenia un braç esguerrat i havia perdut tres dents en caure del cavall), per la traïdoria que el distingia, i pel seu ímpetu sexual que feia que cap home no gosés fer una dormida al seu costat sense abans posar-se uns calçotets de cuiro que el protegissin de la sodomia.
Als camps de batalla de tot Europa són els almogàvers els que històricament han sembrat la ira dels catalans. Guerrers ferotges, mig despullats i calçats amb avarques, vivien a les muntanyes o als boscos i feien feresa quan s'acostaven als enemics amb l'elm al cap, el ganivet a la cintura i els dards al sarró. Com el ritual haka dels maoris, devia ser aterridora la cerimònia que aquests mercenaris duien a terme just abans de començar el combat, quan cridaven “desperta, ferro!” i, fent picar tots alhora la llança contra les pedres, provocaven un esclat d'espurnes que semblava que la terra sencera fos una gran lluminària. No ens estranya que el dia que el comte de Brenda se'ls va veure al davant, s'esfereís i digués, segons explica la crònica de Muntaner: “O Déus! Què serà açò? Amb diables nos som atrobats!” Estic ben segur que Mònica Terribas recorda aquesta història quan cada matí ens etziba aquell “desperta, Catalunya!”, que jo interpreto com un crit de guerra contra la corrupció dels temps que corren i contra el jou polític al qual estarem sotmesos fins que no ens aixequem i diguem prou.
Fascinants cartes de batalla
Ja a la baixa edat mitjana, són fascinants les cartes de batalla que podem llegir en l'edició de Martí de Riquer. Em refereixo a epistolaris entre cavallers que es declaraven enemics mutus mitjançant el que a l'època en deien “cartells de deseiximent” o fins i tot “lletres de requeriment de batalla a ultrança”. El deseiximent era una manera pública de rompre relacions amb algú, sent un trompeta (acompanyat d'un notari) qui llegia la declaració d'enemistat a la casa de la persona en qüestió. Si l'ofensa era molt greu, llavors un rei d'armes convocava l'acusat a una lluita a mort amb l'acusador. De vegades tot acabava en no-res, com és el cas dels cavallers Tolsà i Marrades, que van fer les paus i en senyal de concòrdia “se són abraçats e per la boca se són besats, e bona e fel amor prometeren”. Dissortadament cal dir que sovint la ira té set de sang ja sigui en llices d'antics i romàntics senyors o en lletgíssims fronts de guerra als erms de l'Orient Mitjà on esclaten no només roses de Jericó sinó també bombes.
La tradició popular catalana, fixada per intel·lectuals de l'alçada de Milà i Fontanals, Verdaguer i Amades, també conté exemples paradigmàtics d'ira, d'odi i de venjança. Jordi Savall i Montserrat Figueras van tenir l'encert de recuperar cançons com ara El testament d'Amèlia, en què una noia és al llit de mort i acusa sa mare d'haver-la emmetzinada per poder casar-se amb el seu marit. O Els segadors, que és un clam contra les malvestats comeses a Catalunya per l'exèrcit d'Olivares i una crida a l'aixecament d'un poble ocupat que vol fer tremolar l'enemic tot segant les seves cadenes amb un bon cop de falç. No menys esglaiadores són les cançons que descriuen l'acarnissament amb què el veguer de torn penjava i esquarterava un bandoler.
La ira té moltes manifestacions i pot esdevenir virtut. De fet, la dissidència, que és una forma d'ira, és totalment necessària per al progrés de la humanitat perquè, sense qüestionar l'statu quo, no avançaríem mai en temes polítics ni socials. Si Gandhi no hagués canalitzat la seva insatisfacció a través de la resistència passiva i la no-violència, la història del colonialisme europeu podria haver acabat de manera molt diferent i potser avui Elisabet II seria emperadriu de l'Índia. Hem d'agrair a la senyora Rosa Parks que un bon matí de l'any 1955 s'empipés i, per raó de la seva dignitat personal i racial, es negués a aixecar-se del seient d'autobús que ocupava per cedir la plaça a un blanc: sense aquesta actitud de revolta per part d'ella i de tantes altres persones, incloent-hi Martin Luther King, no hauria canviat la base legal dels drets civils als EUA.
Veritablement, som un poble enrabiat d'anarquistes, botiguers, trobadors, almogàvers i dissidents de tota mena. I no ens en manquen raons! Estem tips, farts, fins als pebrots (jo prefereixo l'horta a l'anatomia) de l'intent de genocidi cultural que sembla no tenir aturador. Si em permeteu mirar lingüísticament mil anys enrere, us diré que rancur-me dels edictes reials de tots els temps que han fet que generacions i generacions de catalans hagin restat analfabets en la seva pròpia llengua. Rancur-me dels anomenats servidors públics que tanquen televisions i defensen cínicament el trilingüisme amb la intenció clara d'arraconar l'ús del català. Rancur-me dels enganys d'una falsa democràcia que no ens accepta tal com som però que tampoc no ens deixa marxar. Rancur-me dels mercats que imposen condicions injustes des de despatxos llunyans, i em poso al costat dels bombers cremats de Barcelona que es vanten, i amb raó, de rescatar persones i no bancs. Rancur-me, ai las, d'una societat egoista que pensa molt més en els seus drets que no pas en els deures que també tenim com a dones i homes.
Trobar un bon trompeta
Vol dir això que hem de tirar mals llamps forcats contra tot i tothom i, sobretot, contra els espanyols? No, Déu ens en guard! Un “cartell de deseiximent” escrit amb un toc d'ira, sí que se'l mereixen els ciutadans Rajoy i Rubalcaba, i espero que com a nació sapiguem trobar un bon trompeta que els el dugui personalment a l'endemà del 9 de novembre. Però aquest deseiximent polític ha d'anar acompanyat d'una carta d'amor al poble espanyol. Quan pensem en Madrid, hem de recordar el “no passaran” de la guerra, els indignats de Sol i els innocents que van morir l'11 de març del 2004. D'Espanya, cal tenir present l'idealisme de Cervantes, el regeneracionisme europeista de Galdós i el republicanisme de Machado. Si no, cauríem (i de fet caiem) en el funest error de sant Vicent Ferrer, que en els seus sermons incendiaris sempre aprofitava l'avinentesa per culpar els jueus de tots els mals.
Això sí, senyors polítics catalans, haureu de bandejar el vostre caïnisme almenys fins al novembre! Si fos cas que el volguéssiu enterrar per sempre, jo mateix us podria deixar el pic i la pala amb què fa uns anys vaig plantar, ajudat pel meu pare, una ginesta, dues mates de bruc, un cirerer i l'olivera més esvelta i més bonica que s'hagi vist mai en aquesta beneïda terra.
