Cultura

Crítica

teatre

Deliciós mirall antic

L'espai sobta per l'eficàcia davant l'artefacte escènic
de ‘Les falses confidències'

De vell a antic hi ha un matís que purifica. Vell és allò que no interessa, que sona carrincló. Antic és el que dóna referència a l'art actual: és la paternitat de l'ara. Marivaux va ser un provocador en el teatre francès després de Lluís XIV, però avui, quasi tres segles després, cal decidir si posar-lo en la plata del vell o en la de l'antic. Aquest últim, evidentment, és el propòsit de la nova posada en escena de la Sala Gran del TNC que dirigeix el retornat definitivament (després de múltiples etapes i reconeixements aquests darrers deu mesos) Josep Maria Flotats. El joc de l'amor i l'atzar és el segon tribut que fa el TNC a aquest autor després de la monumental Les falses confidències (2005). Flotats subratlla aquesta falsa lleugeresa de la trama amb unes interpretacions molt ben acolorides pels actors, però que disparen sagetes enverinades al sistema (sense ni adonar-se'n) sobre la diferència de classe, la posició de la dona en una relació sentimental i la perversitat del dot per permetre que fructifiqui un amor. Elements que avui són caducs, però és bo entendre que ja en aquelles dates hi havia una inquietud que va portar a la Revolució Francesa de la llibertat, igualtat i fraternitat, mig segle després.

Marivaux, doncs, en comptes d'abraçar el teatre més egocèntric de la comédie, s'empelta del teatre de la commedia dell'arte com també faria Goldoni. Els seus personatges responen més al teatre popular, a la màscara, a l'equívoc, al joc i a fer evidents les desigualtats ridiculitzant, fins a un límit, les convencions socials de l'època. Per això, avui hi ha un interessant diàleg entre el Lliure i el TNC entre la reposició d'Els feréstecs i l'estrena d'aquest Joc de l'amor i l'atzar, amb constants punts en comú, i amb la comèdia com a eix principal.

La versió que proposa Flotats dringa en les frugals trobades dels dos criats que aparenten ser els joves aristòcrates (divertidíssims Mar Ulldemolins i Rubèn de Eguia). Sona més fulletonesc l'enamorament instantani dels dos criats; en realitat, els pretendents fidels a només respondre al seu cor i no a l'habitual imposició paterna (Bernat Quintana i Vicky Luengo amb uns treballats galants turmentats pel deure i pel desig).

L'espai és de gran simplicitat: un jardí que s'estalvia el fons que podria donar la Sala Gran i que acosta els actors al prosceni per atrapar amb la seva trama els espectadors. Sobta l'eficàcia de l'espai en comparació de l'espectacularitat de Les falses confidències, en
què tota la casa s'anava desplaçant, deslliurant el jardí, a banda i banda. Eren temps d'altres economies, certament, i que responia a la necessitat de donar reclams de focs artificials per fer més amable la producció al gran públic.

Avui, el preciós mirall enfoca un element antic. La llàstima és que allargui massa el desenllaç per a uns jocs i unes reflexions que avui ja no són de la contundència social de fa tres segles.

El joc de l'amor i l'atzar
Autor: Pierre de Marivaux
Director: Josep Maria Flotats
Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins.
Dimecres, 7 de maig (fins al 22 de juny), a la Sala Gran del TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.