Cultura

opinió

Viure o sobreviure

La primera taula rodona organitzada per la Fundació Valvi per celebrar el seu desè aniversari va reunir dijous a la tarda a Girona Pep Vallès i Bonaventura Anson, un crític d'art i un artista veterans que van evocar davant una vintena llarga d'assistents el panorama cultural empordanès dels anys quaranta i setanta a partir de la seva experiència en dos dels seus nuclis més actius: Figueres i Tossa. La historiadora de l'art i especialista en el tema Mariona Seguranyes va tenir grans dificultats per contenir, com a moderadora de l'acte, la verbositat dels convidats, que s'alternaven en un discurs torrencial, carregat d'anècdotes, records i valoracions personals i generals sobre la condició de l'art en aquells temps de precarietat i mesquinesa. N'hi havia prou que ella els insinués una idea, perquè ara Vallès, ara Anson, emprenguessin una dissertació que no semblava tenir fi si no era que Seguranyes, amablement, els retirava el micròfon. Ells se'n disculpaven de seguida, però a la primera oportunitat que els oferien, reincidien.

Hi ha una generació que ha tingut ocasió de parlar molt poc. És el primer pensament que venia al cap escoltant dijous aquests dos homes que van conèixer tant l'efervescència com la misèria de la postguerra. Mariona Seguranyes ho sap prou bé, i per això els va deixar fer fins que ja passaven de les 9 del vespre. Més de dues hores de conversa donen per a molt, i Vallès i Anson les van saber aprofitar. El primer va recordar la generació del seu propi germà, Evarist Vallès, la dels Sibecas, Turró i Vila, la de “les quatre emes”, Manera, Massot, Massanet i Molons, que van haver de fer front al “divorci total i absolut” que existia entre el règim i els artistes, vilipendiats i escarnits a la premsa de l'època, a vegades amb una violència tremenda, com la que va encegar un crític del setmanari Empordà fins al punt d'escriure, després de veure les obres de la I Manifestació d'Art Contemporani Empordanès, l'any 1960: “A estos jóvenes habría que fusilarlos.” Si aquella colla va tirar endavant a pesar de tenir-ho tot en contra, segons Vallès és perquè l'empenta de la tramuntana els va enfortir el caràcter i perquè, al capdavall, van rebre suports formidables: el del mateix Salvador Dalí, el de Carles Fages de Climent, el de Rafael Santos Torroella, fins i tot els de Joan Subias Galter i Frederic Marès.

Si els figuerencs tenien a favor el vent huracanat, a Tossa es artistes s'empeltaven de la dolçor del paisatge. Anson, que va llegir fragments de les seves memòries, redactades “a estones perdudes”, va evocar amb admiració aquella Babel de les Arts que va reunir als anys vint i trenta una colònia de personalitats extraordinàries vingudes de tot Europa fugint de la persecució i la guerra. Ell encara va ser a temps de conèixer algun d'aquells artistes, Oskar Zügel, Rafel Benet, Marc Chagall, Pere Créixams, i la vídua i el fill d'Enric Casanovas, en Marçal, que solien venir a Tossa a casa els avis d'Anson. Ell llavors era un marrec de quinze anys, va explicar, que passava més hores al museu municipal que havien contribuït a fundar tots aquells artistes que no pas a l'escola, on de fet, va confessar, van acabar suspenent-lo de l'assignatura que més estimava: dibuix, potser perquè acabava de descobrir el cubisme a través d'un quadre d'Olga Sacharoff de la pinacoteca. “La llibertat que creiem tenir avui no té res a veure amb la d'aquella gent”, va advertir l'escultor tossenc, perquè “amb totes les seves privacions, sentien el goig de viure, i no la urgència de sobreviure”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.