Ha dirigit pel·lícules tan ben considerades com ‘Pagafantas'. Per què no va dirigir ‘Ocho apellidos vascos'?
Ja havia fet dues comèdies romàntiques, Pagafantas i No controles, i la veritat és que no tenia gaires ganes de fer una altra comèdia de noi troba noia... M'ho vaig passar molt bé fent el guió amb Diego [San José, amb qui treballa habitualment], em van oferir dirigir-la, però vaig passar, repetir em feia mandra.
Vist el fenomen en què s'ha convertit, se'n penedeix?
No, per diferents raons. Una és que, tant Diego San José com jo, com a guionistes, ens sentim molt reconeguts. És estrany que els guionistes d'una pel·lícula, sense ser el director, tinguin tant reconeixement com nosaltres tenim per Ocho apellidos vascos; em sembla inèdit. El concepte de la pel·lícula descansa molt sobre nosaltres. Tant de bo la tendència canviï, que això sigui un primer pas perquè reconeguin més els guionistes.
Era possible una comèdia així quan ETA estava en actiu?
És una comèdia bastant blanca, bastant amable, però és cert que té alguns apunts de radicalitat que, amb ETA en actiu, no haurien estat possibles. La part de la kale borroka segurament hauria desaparegut.
És un altre gènere, però quan es va estrenar ‘La pelota vasca' hi va haver molta crispació.
Ocho apellidos vascos és una pel·lícula molt popular. En el cas de La pelota vasca feia la sensació que el que es deia des de les tertúlies i les columnes era el que pensava la societat. Ocho apellidos vascos ha demostrat que els mitjans plantegen una situació d'enfrontament que després a la societat real no passa. La gent està més preparada per cert sentit de l'humor del que pensem fins i tot els creadors.
El treball de guionista a ‘Vaya semanita' [similar a ‘Polònia' d'ETB] l'ha ajudat a saber quins límits es poden transgredir?
Sí, Diego San José i jo pensàvem que això es podia fer; havíem fet coses molt més radicals a Vaya semanita, i eren acceptades de manera molt sana per part del públic. Sobretot perquè no parlem de política, sinó del dia a dia, del costumisme. No és una ridiculització de cap postura. És difícil veient la pel·lícula o Vaya semanita saber de quin peu coixegem. No hi ha un punt de vista polític sobre res.
Es diu que l'humor costumista és conservador per definició. Hi està d'acord?
Jo crec que de cap manera. Penso en moltes pel·lícules espanyoles, començant per Berlanga i Azcona, que són costumisme pur i dur i tenen una vessant molt crítica i gens reaccionària. És cert que el costumisme s'associa a l'establert, a la vida i costums d'un país, però es pot revertir aquest plantejament.
Caricaturitzar massa no és perillós també?
En realitat, la pel·lícula, a cop de caricaturitzar i exagerar, funciona perquè no és gens subtil. No estem parlant d'un retrat sociològic fidel, ho exagerem tot per mostrar que, en el fons, no som tan diferents. A base d'exagerar els tòpics, la pel·lícula pot donar aquesta idea.
S'ha publicat que podria haver-hi una segona part d'‘Ocho apellidos...' sobre els catalans. És cert?
En realitat no hi ha res. Ara mateix estic rodant una pel·lícula, i quan l'acabi em posaré amb el Diego a escriure la segona part. Tenim algunes idees, però amb la primera vam canviar d'història 18 vegades, i pot passar el mateix amb la segona. Crec que el desig d'algú que la segona part tracti de Catalunya pesa més que la realitat. Hi ha una confusió de desig amb realitat.
Més aviat fareu un ‘Ocho apellidos vascos 2'...
Sí, més bé. Però ja et dic, pot transcórrer a Catalunya, Extremadura o Canàries. Utilitzarem els mateixos personatges, és la continuació. Però no puc dir de què va perquè no ho sabem.
Alguna escena favorita?
La que més m'agrada és la del sopar en què Dani Rovira coneix Karra Elejalde. Encara que la pel·lícula s'ha comparat molt amb Bienvenidos al Norte, a mi sempre m'ha recordat més Los padres de ella, en què Karra és una mena de Robert de Niro basc, i conèixer el sogre és tota una peripècia.
Ens pot explicar ‘Negociador'? Tracta de les negociacions del líder del PSE amb ETA?
Està inspirat en fets reals, però és una pel·lícula de ficció. Vam començar a rodar dilluns passat. Els protagonistes són Ramón Barea, Carlos Areces, Josean Bengoetxea, Óscar Ladoire... És una pel·lícula molt petita, la rodem en dues setmanes i mitja, amb un pressupost mínim. És un projecte personal que em ve molt de gust, una comèdia, però no esbojarrada com Ocho apellidos...; el to no té res a veure. És comèdia, però com ho pot arribar a ser una pel·lícula de Kaurismäki.