cultura

Crítica

teatre

Camí desbrossat, del joc al drama

La primera quinzena del Festival Grec ha signat una pila de noves produccions d'autoria de casa. Hi ha uns referents comuns: des del joc (més o menys infantil) s'arriba a constatar la fragilitat del mercat laboral o la facilitat en pervertir missatges (tot i ser amb elements contundents com els atemptats de Ben Laden) o de fer catarsi col·lectiva amb La guillotina (on es queda, gairebé en el joc com a MURS i no transcendeix). També de farsa desbarrada és la proposta de C.O.C.A. El cas de Shakespeare on the beat, tampoc no surt del joc i l'univers del hip-hop per desgranar la peripècia del Somni d'una nit d'estiu. Aquestes són les impressions, després de veure les propostes:

La realitat se serveix de la ficció per explicar-se. El cowboy George Bush fill és el capità Ahab, el xèrif o Barack Obama. Per una altra banda, Ben Laden és Jerònim o Moby Dick. Algun moment, tots dos pols es poden confondre com Groucho Marx a Sopa d'ànec fent el joc del mirall i portant diferents barrets. Si a Katastrophe, l'Agrupación Señor Serrano convertia la civilització en óssos de Haribo patint les calamitats climàtiques (amb el consol que la Natura sempre superarà la humanitat), ara els guerrers són indis i cowboys. Aquest joc d'infants, però, narra la casa on va viure Osama Ben Laden a Abbottabad (el Pakistan) i les rèpliques que va construir la CIA per assajar l'atac i una productora per rodar la pel·lícula. De la guerra freda de l'Est i l'Oest s'ha passat a la pugna entre el poder (i la riquesa) d'Orient i Occident. Estem en una nova era però l'entenem només amb la ficció, perquè del veritable atac al Pakistan no se n'ha vist mai res. És genial per la manera com un joc pot arribar a ser de revelador.

Plis-plas-Plus. El 1979, la patronal va esbandir la fàbrica en un plis. Al 2014, els cooperativistes de Fagor s'adonaven que empassar-se les rebaixes salarials i no fer públic res era tota una bufetada a la cara. I Plus: Roger Bernat reconstrueix les dues escenes (simulant assemblees de treballadors i les confronta en 35 anys de diferència). També hi suma el present dels de Numax (des dels que van passar-se a robar bancs a la que critica la feblesa de la massa laboral de Fagor. Només hi ha la constatació d'un fracàs en tres moments de la història. El propi Roger Bernat signa alguna cita en què es confessa també perdedor: ell sap que aquest espectacle performatiu mai es podrà presentar amb els treballadors d'una fàbrica; només pot pretendre interessar el públic del teatre. Durant l'obra, la gent s'hi implica, entre divertit i militant. És una espurna, un crit en una època de tan soroll eixordador amorf.

Iago Pericot continua tant enfant terrible com sempre. Amb una simple guillotina, pretén (i ho aconsegueix prou) que el públic increpi allò que voldria destruir: des dels propis telèfons mòbils a la corrupció, l'atur. L'acció, de durada molt breu, permet que públic que no es coneix comparteixi la catarsi. I surti, aparentment, divertit i alleujat del pes que més li carregava la consciència. Mort el gos, morta la ràbia. Imprescindible, la labor del mestre de cerimònies, Oriol Plà, que conjura els mals auguris sota de la fulla esmolada de Robespierre.

Hi havia una vegada, una Alícia del país de les meravelles sense feina que va caure en un cau de mala mort. En realitat, hi conviuen tres malentranyats que ambicionen poder per tots costats i que es ruixen amb polsim blanc per celebrar les seves victòries als balanços bancaris. Alícia, ingènua, només vol el bé per a tothom. I guarda, gelosa, el secret que hi ha dins la maleta. La necessitat de sobreviure l'acabarà pervertint. Un nou joc infantil per punxar el poder. Però la clau de farsa malmet la idea.

La versatilitat del Somni d'una nit d'estiu és absoluta. Es faci la versió com es faci sempre respira aquella frescor. Moises Maicas i Anna Soler Horta han fet una adaptació molt desbarrada, incorporant a la trama la dialèctica dels joves de hip hop (molt ben assessorats) transformant les baralles dialèctiques en combats de ball o bé de rap. Puck camina mentre es fan patinar els dits per sobre dels plats. El resultat és una posada en escena lúdica, exageradament onírica, amb molt de joc i de despropòsit plantejat pel text i també per la direcció (l'encanteri es fa amb bombolles de sabó disparades per aparells de saldo). Sí que és cert que la canalla s'hi suma i que tothom passa uns 90 minuts ben entretinguts, però les cites de Shakespeare que sempre ressonen (sigui en drama o en comèdia) passen més en un segon pla.. El repte és que aquest nou públic posi en valor l'autor, més enllà de les sonores i vistoses coreografies. El repte semblava inabastable i arriba, directe, senzill i orgànic

Numax-Fagor-Plus
Idea: Roger Bernat
12 de juliol, Museu d'Arqueologia
Shakespeare on the beat
Director: Moisès Maicas
13 de juliol. CCCB
La guillotina
Idea: Iago Pericot
11 de juliol. Mercat de les Flors
C.O.C.A.
Autora: Denise Duncan
15 de juliol. Institut del Teatre
A house in Asia
Agrupación Señor Serrano
10 de juliol, Mercat de les Flors


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda