Pànic a l'amfiteatre

Si hi ha una pedra a la sabata en el festival Grec d'avui és haver de programar teatre a l'amfiteatre Grec. Perquè les produccions que es fan per Catalunya no s'adiuen a l'espai. I les que es poden veure en altres festivals a l'aire lliure pequen, sovint, d'un aire de gesticulació exagerada que millor evitar-lo. La solució per Ramon Simó ha estat la de fer encàrrecs. L'any passat, 100 femmes (teatre social a mig camí de la coreografia suggeridora) encara va salvar els mobles. Més dramàtic va ser l'experiment de tres escoles teatrals europees (Utopies). Enguany, s'ha cedit la responsabilitat a l'equip Sanchis Sinisterra-Antonio Simon. D'entrada, s'han llançat de cap a actualitzar Prometeu, deien (un altre risc notable perquè la inauguració amb aquest títol el 2010 va ser de les més fredes que es recorden.

L'autor és un gran amant de barrejar gèneres: comèdia, drama, tragèdia... Així els personatges salten de la caricatura més desbarrada (els policies doctes en antropologia i retòrica, deien, uns personatges que interpreten amb diversió Tilda Espluga i Bernat Quintana, o la periodista necessitada de notorietat –la vis còmica de Vellvehí excel·leix, de nou–) amb el drama social d'un home que decideix fer visible la seva derrota perquè altres facin cabal que tothom està encadenat pel sistema (Lluís Soler presenta un geni mig embogit) i que es troba la filla (Maria Molins, vol ser justa i ferma però acaba sent dèbil)en el darrer moment. El càmera decideix sumar-se al cor i donar veu i nom, amb el risc que mai s'emeti el seu reportatge. Xavier Ruano és aquest utòpic, que de sobte veu la llum i trenca amb tot. L'èxtasi es balla amb un sirtaki. Per fi, el cinisme i l'estratègia del poder, encarnat en un fred Hermes (Manel Barceló): quan no s'aconsegueix dominar l'element rebel s'hi passa per sobre.

La peça roda d'una manera molt àgil durant bona part de l'obra, exposant veritats en forma de titulars o d'eslògan per convocar noves marees. També mostrant les febleses del poble, adormit per la tecnologia. Ningú és heroi. Aquesta, sí, és la millor aproximació contemporània a la tragèdia grega. Els salts de gèneres sense xarxa amb l'esclat final, deixa molt desemparada l'audiència, que no entén el to en què s'ha d'escoltar. Un tutti frutti, qui sap, si per provar d'amagar el pànic a l'amfiteatre.