El misteri Pérez-Fernández

Sense voler menysprear en absolut la gran aportació que Raül Fernández (Refree) fa en aquest duel de titans que és la seva aliança amb Sílvia Pérez, és evident que la gran majoria del públic que omplia dissabte les grades de l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols hi era bàsicament per ella, molts sense saber gaire bé què cantaria o deixaria de cantar, només per escoltar en directe una de les millors veus que corren avui pel món. El gran misteri del tàndem Pérez-Fernández és que, lluny d'acomodar-se en un repertori i uns arranjaments convencionals que servissin només com a vehicle per al lluïment de la veu de la Sílvia, prefereixen fer apostes d'autèntic risc, tan experimentals que un arriba a pensar que una part del públic sortirà fugint per la porta en qualsevol moment. I no passa això. Al contrari. Després de dues hores de concert i una segona tanda de bisos molt reclamada –la Menuda, de Serrat, i El cant dels ocells–, la gent continuava dissabte ovacionant els dos músics i demanant que no marxessin. Un misteri ple de màgia.

Part d'aquesta màgia l'aporta Sílvia, l'antidiva, a través de la seva naturalitat a prova de bomba: “Jo venia aquí a fer-me el DNI”, va dir a Sant Feliu per subratllar que realment estava cantant molt a prop del seu Palafrugell natal. Tots dos sols a l'escenari envoltats de les guitarres de Raül, van començar el concert amb Abril 74, de Llach, que també obre el disc Granada, on en canvi no apareix el segon tema del concert, Tonada de luna llena, de Simón Díaz.

Tornant a Granada, van passar pels lieder de Schumann en alemany i pels monuments a l'amor de Piaf en francès i Chet Baker en anglès (“En realitat no sé parlar cap idioma però sé el que canto”), per continuar amb Mercè, de Maria del Mar Bonet; el medley d'Albert Pla (“Papa, jo vull ser torero...), i el doble homenatge al Despegando, d'Enrique Morente, font primordial d'inspiració per a Granada. A propòsit, alguns moments del concert rememoraven la mítica trobada entre el cantaor i Sonic Youth.

Violeta Parra, les Corrandes d'exili, el tribut als pares de Vestida de nit i el Pequeño vals vienés (Lorca-Cohen-Morente) van tancar el concert abans de donar pas a uns bisos força sorprenents: Rehab, d'Amy Winehouse, i Single ladies, de Beyoncé (“No ens van donar els drets per posar-les al disc”), amb ella pletòrica al tambor, i Gallo rojo, gallo negro, clàssic del repertori de Sílvia, a petició popular.