Travessant l'Atlàntic

És significatiu que gairebé una tercera part del repertori del concert que va oferir Dulce Pontes dijous a l'Auditori de Girona, dins de Temporada Alta, fos un gran homenatge a la música argentina, des d'Alfonsina y el mar i la selvàtica i misteriosa Antiguo dueño de las flechas (Indio Toba), immortalitzades per Mercedes Sosa, fins al tango Soy un circo –cantada per l'extravertida Dulce amb nas de pallasso– i, en la recta final del concert, Sólo le pido a Dios, del cantautor León Gieco, coneguda en múltiples versions, també en la veu de Mercedes Sosa. La cantant portuguesa fa temps que navega lluny de les aigües territorials del fado i la música tradicional del seu país, també a l'altra banda de l'Atlàntic, i seguint aquest itinerari la seva nova aventura es titula Puertos de abrigo, part i preludi d'un nou projecte discogràfic molt apropiadament titulat Peregrinação.

Vestida com la princesa d'un regne remot i màgic, Dulce va obrir el concert tocant el piano i acompanyada subtilment per la flauta i el violoncel, en la interpretació de La bohemia d'Aznavour i la boirosa i delicada Nevoeiro. Ja dempeus i amb una energia tremenda, reforçada per una sòlida banda de sis músics, la cantant va interpretar Senhora do Almortão, O Ardinita (Fado das horas) i Bailados do Minho, per rememorar tot seguit el trist final de la poetessa Alfonsina Storni i la seva pena immensa davant del mar. I amb la seva cèlebre Canção do mar va tancar Dulce un concert en què va ballar descalça, fent sonar els cascavells en els seus turmells, i es va moure entre les atmosferes més denses i poètiques i l'alegria senzilla del folklore i les festes populars, per acabar amb uns bisos en què el ball va ser el gran protagonista.