Cultura

Entrevista. Jaume Ferrer Sancho

david castillo. escriptor

“La història de Mallorca no s'entén sense el català”

El desig de tornar és un corcó que sol entrar a tots els mallorquins
La medicina
i la literatura s'alimenten mútuament
Un no arriba
a conèixer mai les herències literàries que té

Després de dos reculls de contes, La llum dels orfes i Falenes, Jaume Ferrer Sancho (Palma, 1958) sorprèn amb una poderosa novel·la, Aians, publicada pels tarragonins Arola Editors, que ofereix un retrat de l'illa a través de diferents generacions. Un text amb voluntat de clàssic rabiosament contemporani.

Per què va decidir anomenar la novel·la ‘Aians', un pseudònim de l'illa de Mallorca?

No ho sé del cert, aquí no hi va haver gaire premeditació. Se'm va acudir sense pensar-hi, com un nom adient per representar un lloc incert de Mallorca que té una mica de tants d'altres llocs reals de l'illa que he conegut. Per ventura hi ha una semblança amb el mot Aiamans, un títol nobiliari de la vila de Lloseta que va donar nom al palau que hi ha en aquell poble. Per a mi Aians, tot i ser un espai imaginari, té la versemblança d'un indret habitat, d'un poble per on he passejat envoltat pels personatges de la novel·la. De fet, es tracta del mateix poble que apareix en un conte meu del recull Falenes, El nom no és una qüestió secundària, perquè és la porta d'entrada, el rètol que identificava el poble quan em posava a escriure. Ara caldrà veure què me'n diuen els lectors.

En alguns dels contes dels seus llibres anteriors ja havia plantejat el retorn a Mallorca. Des que estudiava que està instal·lat a Barcelona. La necessitat literària de tornar és inevitable?

El desig de tornar és un corcó que sol entrar a tots els mallorquins tan bon punt surten de la roqueta. Ve a ser una casta de nostàlgia prematura que recordo que afectava la majoria de companys meus d'estudis. De fet, penso que es tracta de la por de perdre el territori propi agreujat per la insularitat. En el meu cas, vaig decidir viure a Barcelona per la qualitat de la medicina que s'hi practicava. Quan jo era petit la gent deia: “Qui se'n va a Liorna no torna.” La dita ve de l'èxode dels jueus mallorquins, que trobaven aixopluc al Livorno toscà i s'hi trobaven tan bé que mai no tornaven. Barcelona ha estat la meva Liorna, almanco fins ara. Des dels primers dies m'hi vaig sentir molt a gust i al cap dels anys conec i admiro les moltes qualitats del poble català. Ara bé, malgrat aquests avantatges, un du sempre a dins la pèrdua de Mallorca, una pèrdua que revifa sempre que hi vaig. Amb tot, el procés de l'enyor ha estat gradual, ben viu al principi i més latent a mesura que m'acostumava a la llunyania. El cert és que, a mesura que creix l'absència, la idea del retorn va canviant sense arribar a desaparèixer. Suposo que ve a ser producte d'un avenç que no és lineal, sinó curvilini, que ens empeny cap endavant alhora que ens fa recular a l'inici. I això, si passa a la vida real, també s'ha de reflectir a la literatura.

Va estudiar primer medicina i després filologia. Treballa en un important hospital de Barcelona. Quina és la fórmula per poder compaginar dos oficis absorbents, sobretot quan s'ha ficat en un gran bosc com és la novel·la ‘Aians'?

La clau és dedicar tot el temps de lleure a escriure. Durant el dia tinc el temps ocupat per les tasques de l'hospital. Els metges escrivim molt, però es tracta de textos científics i educatius, ben bé una altra cosa que la literatura. Així, la ficció queda per als moments de descans i això és perillós, perquè la medicina no té fons quant a exigència. Un altre entrebanc per escriure és allò que en podríem dir “disposició literària”, aquell estat d'ànim i de percepció adients que costen de trobar quan un ha tingut el pensament absorbit en d'altres temes. A mi al principi em costava més, però ara em fa l'efecte que tinc el cervell dividit en dos àmbits distints en els quals puc entrar i sentir-m'hi a gust. A més, considero que la medicina i la literatura són força permeables i s'alimenten mútuament. La presència de la medicina en la literatura és freqüent, i exercir la medicina crec que proporciona un coneixement humà ben valuós per escriure novel·les. Altrament, fer de metge essent també escriptor ajuda a agrair encara més el contacte amb el malalt, perquè en la medicina la majoria d'idees es transmeten mitjançant narracions de Txèkhov, un precedent il·lustre dels metges escriptors, que va dir que la medicina era la seva dona i la literatura l'amant. Seguint la metàfora, i parlant de clandestinitat, jo escric a les nits, durant els caps de setmana i les vacances, i procuro no tenir cap mena de pressa.

La novel·la pot oscil·lar des d'un tipus de neorealisme de la postguerra fins a la prosa més poètica i analítica dels Handke, Canetti i Bernhard. On la situaria?

Em resulta difícil comparar la meva novel·la amb la d'altres escriptors, la dec veure massa des de dins. Els autors que vostè anomena m'agraden, els he llegit i segurament em deuen haver influït. Per cert, que la lectura de Bernhard hauria de ser obligada per als metges, perquè transmet una visió lúcida i tallant de la vivència de la malaltia i la incomunicació que pot haver-hi entre metges i malalts. Allò que sí he volgut és fugir d'una tècnica fixa i combinar registres amb graus variables de contingut líric o de realisme, amb canvis que m'agradaven a mi com a primer lector. Aquesta proposta, que inclou també la diversitat de protagonismes i de punts de vista, pot ser allò que més en determini la lectura. Això i el fet que la novel·la transcorre durant tres dies amb trames simultànies que s'interrompen l'una a l'altra a mesura que se succeeixen els capítols. Posats a situar-la, crec que Aians forma part de les novel·les corals que proven de crear un món tancat en si mateix.

En el salts de la seva novel·la vivim des del canvi de la societat que descrivia Rusiñol a ‘L'illa de la calma' fins a la cosa xarona i pepera de les últimes dècades, sense deixar de costat els progres. Són les dues cares de la mateixa moneda?

A la novel·la es parla de Mallorca com un entorn poderós que condiciona la gent la qual, a la vegada, des de diferents generacions, l'enfoquen des del seu angle particular. Els personatges volen reflectir els contrastos que hi podem trobar ara mateix, el desfer-se lent del món d'abans al costat de les formes noves que no sé ben bé què són. Val a dir que Mallorca, al meu parer, es troba de ple en un atzucac, dividida entre la gent que roman apàtica mentre les majories polítiques es carreguen els nostres senyals d'identitat i una minoria que hi resisteix. De vegades, Mallorca em sembla un escenari fet malbé però encara grandiós, per on campen al seu aire tot de persones que no en coneixen ni els noms. La història de Mallorca no s'entén sense el català i el seu particularisme de clos tancat i ha sofert les mateixes vicissituds que la resta de Països Catalans, però la darrera fornada de dirigents, molts d'ells de formació forana, tenen males intencions. Hi ha massa ambició material i ben poca estimació a la nostra cultura. Volen esborrar-la perquè no la coneixen, perquè no la respecten i tenen la seva per imposar. I, és clar, entre els fets que faran decantar la balança també compta el famós conformisme nostre. Em pregunto si la bellesa que copsà Rusiñol no ha tingut un poder narcòtic. Tanmateix, però, l'oposició recent a la llei del trilingüisme fa pensar que la nostra consciència de país ja es comença a deixondir.

L'aventura de l'idioma, la decisió d'utilitzar el català balear és un dels aspectes destacats d'‘Aians'. Li va costar decidir-se, veient que els seus llibres anteriors havien pres opcions diferents?

No gaire, però reconec que no deixa de ser una aposta. De fet, el registre de llenguatge que volia emprar m'ha tingut ocupat força temps. El meu primer llibre el vaig escriure en català central, potser perquè era el primer i no tenia la confiança que calia per arriscar amb el llenguatge. En el segon ja vaig sentir la necessitat d'expressar-me en la forma balear. A Aians he fet servir un català balear, normatiu, i en els diàlegs les formes més dialectals. Ho he decidit així per raons de versemblança, perquè no m'era possible entendre els personatges expressant-se naturalment en un català formal. D'altra banda, no crec que faci cap favor a la nostra llengua la reducció al català central. Entenc les raons dels qui ho fan, però jo no crec que puguem afeblir el conjunt si donem a les parts el seu registre literari. En el cas d'Aians he volgut acostar el llenguatge a l'escenari narratiu on va prendre la seva forma. Haig d'agrair a na Cati Oliver, una filòloga mallorquina amiga meva, la correcció del registre dialogat, perquè en aquest punt no disposava de models ben establerts. Tot i estar-hi decidit, un aspecte que em feia pensar era l'acollida de la forma balear per part del lector català. De moment l'opinió d'uns quants lectors d'aquí ha estat bona, en el sentit que el llenguatge no els ha posat cap entrebanc.

Se sent còmode amb alguns dels principals narradors mallorquins contemporanis? Es reconeix amb els Villalonga, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Gabriel Galmés i companyia?

A Mallorca hi ha hagut bons narradors, entre ells els que vostè anomena. En el cas de Villalonga el reconeixement és clar, especialment per la qualitat de Bearn. En la majoria de casos, han estat persones que han viscut tota la seva vida a l'illa i, per tant, han tingut temps de construir les seves obres des de dins. En allò que em reconec, i que crec que compartim, és en el desig de copsar l'experiència de viure a Mallorca, de rebre la seva bellesa abassegadora i retratar el seu món alentit. La fascinació i els misteris poden ser els mateixos, desconec si les semblances s'estenen també a la manera d'escriure; en tot cas ja se sap, un no arriba a conèixer mai les herències que té.

En algun moment ha parlat de la seva fascinació per Marcel Proust. És aquest el referent o en té d'altres de la mateixa alçada literària?

Proust és, per a mi, un cim de la narrativa, com ho són també les aportacions de Joyce, Woolf, Kafka... De Proust admiro per sobre de tot el coratge d'escriure una obra sense concessions comercials que explora com ningú altre l'experiència del temps en la vida. La seva tècnica és sublim, sens dubte, però a mi m'impressiona tant com això l'ambició i la passió per buscar la veritat del seu món. Un altre aspecte que m'atreu en autors com Virginia Woolf o Raymond Carver és la capacitat d'explicar-se des de dins dels personatges sense recórrer a l'omnisciència. La seva força és tan gran que xuclen el lector i el tanquen a dins de la novel·la. De Kafka em fascina la seva visió profunda de l'existència i de la seva manca de sentit intrínsec. I no voldria deixar de citar la simplicitat meravellosa de Mercè Rodoreda. Les lectures que ens han agradat formen part de nosaltres, influeixen en la manera de veure les coses i en com escrivim. En el meu cas, els grans autors em marquen el nivell d'exigència que em proposo, l'objectiu on abocar l'esforç. No crec que pugui arribar a conèixer tots els meus referents, la literatura és plena de mestres desconeguts.


07


vestit de cort

c. 1760


vestit de cort

c. 1760


copa de vidre 1575-1624


copa de vidre

1575-1624

Aians
Jaume Ferrer Sancho
Editorial: Arola Tarragona, 2014
Pàgines: 464 Preu: 17 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Dolor y Gloria’ arrasa als Feroz amb sis premis dels deu als quals optava

barcelona
MIGUEL GALLARDO
IL·LUSTRADOR DEL LLIBRE ‘RUBIANES SOLAMENTE’

“L’humor de Rubianes era com el de Makoki: gruixut i groller”

Barcelona

Juny entre estrelles

BARCELONA

Teatre per a tothom

Bescanó

Més festa a Canet

Barcelona

Crèdit moral i política

Sant Sebastià

El Beethoven més íntim

GIRONA

L’Espai Ter creix

torroella de montgrí

Guitar BCN ‘comes alive’

BARCELONA