“Per evolucionar cal lluitar”

No, és una manera d'actuar que existeix des de fa molt de temps a Europa i és una injustícia molt gran. Al mateix temps que es controlen els petits empresaris, no es fa res allà on es crea més riquesa a Espanya. Google i Amazon no paguen gairebé res a Hisenda, quan són els que acumulen la major part del creixement. Cal canviar l'estratègia local de recaptació dels impostos. Hi ha tota una indústria de l'optimització i l'evasió fiscal que aprofita un buit de la legislació d'aquí, posar impostos sobre els beneficis, que són molt fàcils de deslocalitzar. Cal canviar això i no posar la pressió sobre els beneficis, sinó sobre les empreses que tenen la seu a fora, però tenen activitat local. I això s'ha de fer seguint el model dels bancs privats: cobrant per cada transacció financera. És una mena de nou IVA que ja es fa servir en països del nord d'Europa.

Per la indignació i perquè sabia que es podien canviar les coses. Ja fa molt de temps que hi havia gent amb formació i periodistes que sabien tot això, però no trobaven l'enfocament per arribar als ciutadans, que no s'interessaven en l'economia. Però hem vist que es podia fer arribar la informació als ciutadans mostrant que hi havia polítics que feien trampes al mateix temps que feien les lleis. S'ha trobat una manera per motivar els ciutadans a voler saber què està passant. Ara cada vegada hi ha més i més ciutadans que entenen que no s'està demanant als llops que deixin de menjar les cabres, sinó que es parla de protegir les cabres. Les cabres són les riqueses que es creen localment i que s'han d'aprofitar localment, i els llops són els més forts, dels quals hem d'aprendre. Com Google.

Com deia Heràclit, tot neix de la lluita, i és veritat, per evolucionar cal lluitar i adaptar-se. I l'adaptació es fa perquè hi ha organismes com la fiscalia anticorrupció, tot i que té oposició de les lleis, els polítics, la manca de recursos per poder treballar. Per parar una investigació, s'ha d'aconseguir que es perdi el control. Amb la fiscalia anticorrupció a Espanya hi ha menys possibilitats de perdre el control d'una investigació. Això es veu amb una anàlisi comparada amb altres països. Espanya està acostumada a la lluita contra la corrupció, s'hi ha adaptat. Un país en què es parla molt de la lluita contra la corrupció és un país que lluita. És pitjor un país en què no es parla de cap cas de corrupció. On se'n parla és que es fa alguna cosa. Si se'n parla molt, s'arriba al ciutadà, que vota els partits amb menys risc de corrupció.

Tots tres, i d'altres, no som els únics, tenim un rol, hem triat un camí diferent: com compartir els coneixements. Jo he triat la via dels departaments de justícia i les fiscalies. Wikeleaks ha creat l'oportunitat de fer pública la informació a qui no té possibilitat de fer-ho. Snowden ha demostrat que els governs tenen més interès a controlar els individus com nosaltres que les empreses. És una manera simple de resumir-ho, cada experiència és molt particular, però tenim el mateix objectiu de fer que el coneixement dels ciutadans sigui millor.

Tots patim el mateix problema, ens hem de protegir dels riscos. La millor protecció que podem tenir és l'impacte que poden tenir les notícies, les informacions que arriben als ciutadans. En el meu cas, estic millor ara perquè hi tinc més accés, tot i que els polítics voldrien que no es parlés d'aquest tema. Moltes altres persones que treballen, funcionaris de diferents menes, estan exposats a un perill més gran que jo.

La informació es pot utilitzar de diferents maneres. L'enfocament adequat no és quants espanyols hi ha, o quants diners tenen a Suïssa. És més important tenir un cert nombre de testimonis per denunciar els bancs que treballen junts i el sistema financer. Sempre que em parlen de nombre de persones vull remarcar que ara tenim l'ocasió de tenir una situació més equilibrada per negociar amb els bancs. Quan es parla dels números, jo ho veig com una ocasió en aquest sentit.

Crec que vivim una de les mentides més grans de la història. Abans es deia que uns tenien un dret diví. Ara es parla d'un dret gairebé diví, un dret financer, de qui coneix el llenguatge de les finances. És una lluita per la informació, i es veu molt bé quan parles de Snowden, Wikileaks, Assange... És la informació que permet veure qui mana i com podem canviar això. Més que problemes de classes, avui es tracta de problemes de coneixement. Les possibilitats comunicatives de les xarxes socials al final poden fer que la informació acabi amb un vot. La lluita per la informació és el canvi més important que veig ara.

Jo crec que s'adaptaran als canvis. Hi ha periodistes que han jugat a amagar la informació, a desinformar, i ara aquests estan en perill, es veuen obligats a canviar, a adaptar-se. Jo crec que és possible fer-ho, tots els mitjans tenen un rol i s'han d'adaptar, no crec que acabin desapareixent.

És clar, tot això està relacionat! Calia temps perquè tingués efecte. Que es creï una situació que obliga a fer pactes és una molt bona notícia, així és més difícil que la corrupció s'estengui. Cal el coneixement per part dels ciutadans de la informació sobre temes importants.