De mà de mestre

De petit, Eugeni S. Reig va començar a col·leccionar paraules i, quan era més gran, va adonar-se que els “jóvens alcoians” no les feien servir. Això no va provocar que estudiés filologia (ell és enginyer) però sí que continués la col·lecció en ple canvi lingüístic. Un cop jubilat, el 1999 es va autopublicar Valencià en perill d'extinció. La bona resposta va provocar que pocs anys després en fes una segona edició ampliada. Ara Bromera el reedita, amb un altre títol i amb un terç d'entrades noves (n'hi ha 2.180). L'autor s'ha abocat del tot a les ciències del llenguatge, sobretot a la lexicografia, i s'ha convertit en un expert de primera línia. Actualment, comenta el Diccionari normatiu valencià a través de la llista InfoMigjorn, que ell mateix va fundar i que gestiona tan i tan bé.

El valencià de sempre té la virtut d'aplegar un tresor lèxic: un cabal de mots i locucions que l'autor ha aplegat durant anys. L'estructura de les entrades la componen les definicions; uns exemples ben referenciats. A vegades són dites: dies i olles, curen les coses; també hi ha anècdotes o comentaris: cada vegada s'usa menys el verb enfitar-se, diu l'autor, “ja que el solem substituir per indigestar-se i empatxar-se, que són idèntics als seus equivalents castellans”. Segueixen tres apartats encapçalats per una S (sinònims), una E (sinònims utilitzats en estàndard) i una C (equivalències en castellà). No hi hauria sobrat un petit recordatori del significat d'aquestes lletres pensant en l'usuari que mai no es llegirà el pròleg. Amb tot, l'obra, com a bon tresor, és molt valuosa.