Records d'un pare

Tot plegat és molt proustià: d'un costat, pel passat que torna, i de l'altre, per la prosa que flueix enllaçant subordinades en un text magmàtic. De contingut parcialment autobiogràfic, L'últim mono (Club Editor), del professor, escriptor i traductor Lluís Maria Todó, és la història del retorn d'un fill a casa que desencadena els records del pare. El retorn està motivat per l'addició del fill a l'heroïna i perquè intenta superar el “mono” al seu costat. Aquest “mono” del títol, però, també fa referència als traductors, “l'últim mono de la cadena del llibre”.

El narrador de la novel·la és aquest pare que Todó defineix com un home desenganyat, un traductor amb una ment poderosa, però que alhora tothom enganya: “Pateix la submissió a les dues dones de la seva vida, i té una ignorància absoluta sobre què li passa al seu fill, en realitat es queda al marge, és un covard.” El pacte narratiu inicial del llibre no és sinó mentida: “«No escric perquè la gent em llegeixi», diu el narrador, i això ja és un primer autoengany, perquè, efectivament, sí que vol arribar al lector.”

El fill se li instal·la a casa, a Barcelona, amb l'objectiu de deixar la droga i superar el “mono”. El narrador, a la recerca d'explicacions del perquè el fill ha caigut en les urpes de l'heroïna, comença a recordar la seva joventut, quan fumava porros i sortia de nit amb els amics pel “barri xino”, avui un Raval “anodí”: “Teníem la sensació que el barri era nostre, primer era dels quinquis i a mi em van atracar dos cops, i després dels Jocs Olímpics va venir l'esponjament i ara és dels erasmus i els turistes.”

Estem parlant dels anys setanta, una època de transició i d'abandó de la cultura francesa com a referent per una d'anglosaxona. “Sens dubte, vam sortir-hi perdent! Moltes d'aquelles cançons americanes eren una incitació al consum de droga i nosaltres les escoltàvem sense entendre la lletra!”

Era en aquest entorn d'enlluernament per la música negra que passaven pel Jazz Colon que tenia lloc un xoc cultural entre els nens de família burgesa i els veïns del “barri xino”, amb un parlar particular: “Ens fascinava aquest ambient, i políticament ens consolava de ser burgesos.”

El procés de desintoxicació del fill serveix l'autor per fer una apologia de la família, vaja, dels diferents tipus de família, ja que, d'entrada, la del narrador és ben particular: la mare se'n va amb una altra dona a viure a Mallorca i ell es queda cuidant el fill amb la tendresa d'una mare. “Sovint es parla de la família com un xarampió, una cosa dolenta i burgesa, però som éssers socials i ens agrada sopar i dormir junts, la família et dóna seguretat i suport”. La relació pare-fill és aquí col·locada sota el focus d'atenció: “És clar que molts pares volen preparar la vida dels fills, i ells acaben fent la seva.”

No cal dir que el treball amb la llengua està present en l'obra, i els personatges es defineixen per la manera com parlen, com per exemple la primera dona, l'Alícia, que és infermera i usa una terminologia ben esterilitzada. “És un personatge moliaresc i el seu parlar està farcit de paraules mèdiques.” Després de la publicació d'aquesta novel·la, que ha sortit alhora en català i castellà per Club Editor, Todó, premi Pla per El mal francès el 2006, en prepara una de nova sobre “el moment dolç” que van viure els traductors els anys vuitanta, quan s'estava forjant un model de llengua que aplicaven a les sèries televisives i les pel·lícules. “Per mi va suposar una reconciliació perquè fins aleshores havia mantingut una relació problemàtica amb el català; en canvi, vaig descobrir que es podia escriure en un català modern, àgil i flexible, proper al català oral.”