cultura

Mirador

Quan el director s'exhibeix

Vivim en un temps en què tothom passa a la història. Després de guanyar l'Oscar per Birdman i El renacido, Alejandro G. Iñárritu ja viu a l'Olimp. Només John Ford i Joseph L. Mankiewicz havien aconseguit revalidar dos anys seguits l'estatueta. Per a alguns, Iñárritu ja té el mateix pes que els seus avantpassats. La cosa no és ben bé així. Guanyar un Oscar avui no vol dir el mateix que fa uns anys. Iñárritu triomfa com a director en un temps en què la figura del director es troba eclipsada. La guanyadora a la millor pel·lícula, Spotlight, és un bon drama però amb una posada en escena tan plana que sembla que Tom McCarthy no l'hagi dirigida. En canvi, El renacido és un aparatós exercí d'exhibicionisme del que és el treball de direcció mal entès. Després de demostrar el seu domini del pla seqüència, Iñárritu vol enlluernar. En l'època daurada, Mankiewicz i Ford no eren ni l'artesà invisible –Tom Mc Carthy– ni l'artista exhibicionista –Iñárritu–, sinó uns cineastes que des de la discreció trobaven la imatge justa i emotiva.

Avui, les sèries han permès que el guionista i el productor executiu hagi eclipsat el director, mentre que en una part dels blockbusters, els cineastes són substituïts pels dissenyadors de producció. En aquest context, els grans directors semblen castigats a no trobar el seu lloc en uns premis gremials que viuen en un règim d'autisme absolut davant del que és el cinema. Entre els directors nominats hi havia gent amb domini de la posada en escena com George Miller, que amb Mad Max: Fury Road, més enllà del seu gran domini de la tècnica, ha demostrat també un gran domini de la captura del moviment. També hi ha un director emergent com Lenny Abrahamson, de qui no s'ha reconegut prou la seva habilitat per moure's per la corda fluixa sense caure al buit. O un altre gran director novell comés László Nemes, que a El hijo de Saúl sap perfectament què vol dir mostrar i no mostrar l'horror. Nemes no va dubtar presentar-se a la gala acompanyat de Claude Lanzmann, el director de Shoah. Tothom estava tan pendent de les monades de DiCaprio que la presència de Lanzmann no va ser ressenyada. I aquesta presència va ser, potser, el més rellevant de tota la nit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA
CrÒNICA

Un Sant Jordi fred, però esplendorós